Un matí amb l'Araceli Garcia

Un matí de dissabte més he d'agrair l'amabilitat d'una dona que l'any 1976 va viure la seva primera experiència política quan es va tancar junt amb tres-centes a la parròquia de Sant Andreu de Palomar per reivindicar millores laborals a l'empresa Motor Ibérica, on treballava el marit. Els seus records m'ajudaran a entendre el context d'aquestes esposes i mares que abandonaren l'anonimat al que les recloïa el règim i es convertiren en activistes obreres, gairebé sense saber-ho.

L'Araceli García va néixer a Castro de Río (Còrdova) en el si d'una família humil terriblement marcada per la guerra civil. L'àvia paterna de l'Araceli, tot i no saber de lletra, era una dona respectada en els ambients polítics d'esquerres del seu poble perquè participava en els mítings obrers tal com ho feien els homes, per reivindicar la dignitat de la seva classe. De resultes de la guerra, els franquistes van matar a tres dels seus quatre fills (dos estaven amagats a la montanya i l'altre va morir d'una terrible pallissa). A l'àvia la van rapar i passejar pel poble sota els efectes de l'oli de ricí. La van tancar a la presó i l'hi van tenir cinc anys. Amb tot, l'havien condemnat a mort, però va demanar un últim desig que la va salvar: va dir, en la sala on acabaven de dictar sentència, que volia que s'alcés aquell qui l'hagués denunciada. Ningú es va moure. El jutge li va conmutar la pena automàticament i la va canviar per cinc anys de confinament a la presó.

El pare de l'Araceli, el José, va viure amb la por de la guerra i les seves conseqüències al cos tota la vida, i no va saber adaptar-se a la situació de posguerra i dictadura següents.

L'any 1951 la família va arribar a Barcelona. S'instal·laren en una barraca que construiren al Somorrostro i al caps d'uns anys es feren una casa al barri de Llefià de Badalona. L'Araceli no anà a l'escola icomençà ben aviat a treballar per la subsistència familiar furtant caixes del mercat del Born per fer foc, o carbó d'una fàbrica veïna. Amb 11 anys va començar a treballar, i feia volar la imaginació quan la seva àvia li explicava les dramàtiques històries de la guerra a Castro de Río. Els seus relats l'estremien i l'han acompanyat tota la vida com a exemple de la fermesa i lluita contra qualsevol injustícia. L'àvia era una dona avançada al seu temps i la major influència de l'Araceli.

 

Trià una data ben significativa per a casar-se: el primer de maig de 1968. Sabia que aquest era un dia important, malgrat que ningú li hagués explicat exactament el seu significat. Tot i estar casada, mai no va deixar de treballar netejant cases i només parà el juny de 1976 per tancar-se a la parròquia de Sant Andreu de Palomar. Ho feina perquè reincorporessin el seu marit i la resta de companys en vaga i per aconseguir millores salarials. Va conèixer la majoria de les dones en les reunions a sindicats i les manifestacions i va ser del grupet que anà a visitar esglésies per a trobar la més adient.



Pancarta penjada durant la tancada al balcó de la parròquia:
"Obreros Motor Ibérica: pedimos solidaridad a la clase obrera"
(Fons Ignasi Pujades) 

Recorda de forma molt especial la solidaritat que es generà durant aquell mes i la capacitat d'organització d'unes dones que mai no havien viscut cap experiència similar. Recorda amb estima la més gran de totes, la senyora Pura, que aleshores tenia 58 anys i era molt creient; no com ella, que es declarava atea.



Tastà la solidaritat de tota la ciutat per aquella reivindicació quan el seu fill patí cremades en el cos i els metges de la Vall d'Hebron permeteren que, després de curar-lo, s'endugués el noi de tornada a la parròquia. "No es preocupi, li digueren, un dels nostres metges vindrà cada dia, el visitarà i li farà les cures". I així fou. Un metge de la Vall d'Hebron es desplaçava diàriament perquè la lluita havia de continuar. I seguí fins que les desallotjaren i més enllà. En una de les manifestacions la detingueren i passà pels calabossos de la temible comissaria de Via Laietana.

Aquella experiència convertí en realitat moltes de les idees que li havia incolcucat la seva àvia i la marcà per sempre: al cap de poc s'afilià al PSUC i després a les Comissions Obreres, de les que és delegada sindical fa molts anys i fins que es jubili, d'aquí a un parell de mesos.

 

Un matí amb la Mercedes López

He passat aquest matí de dissabte a Montcada i Reixac, amb la Mercedes López i el seu marit, en Rafael Hurtado. Ell era enllaç sindical de les Comissions Obreres de Motor Ibérica l'any 1976, quan  es va dur a terme una vaga de tres mesos per reclamar millores salarials i l'amnistia per als acomiadats i sancionats.

Ella, la Mercedes, va ser una de les tres-centes dones que es van tancar a la parròquia de Sant Andreu de Palomar durant el mes de juny d'aquell any, per tal que la reivindicació fos més present en els mitjans de comunicació i aconseguir la solidaritat de la resta del teixit fabril barceloní.

 

La Mercedes i el seu fill Raúl a mitjans dels anys setanta

 

La Mercedes va néixer l'any 1945 a Montilla (Còrdova), en una família marcada per la guerra civil. Tot i que no li van explicar mai, sembla que el seu avi era considerat un "rojo" a la població. Amb llàgrimes als ulls diu que, quan els feixistes prengueren el seu poble, obligaren a la seva mare a beure oli de ricí i la passejaren per tot Montilla sense poder-se contenir les necessitats. Aquest era un càstig que els militars franquistes utilitzaven exclusivament amb les dones, i tenia per objectiu marcar, assenyalar a les dones i, per extensió, les famílies dels "desafectos", que passaven a ser l'escarni dels veïns i els apartava de la vida social pròpia del lloc. A més, volia ser exemplaritzant,  provocar la por a la repressió a la resta de la població i mostrar la força dels vencedors. Més endavant, quan quedà embarassada de la Mercedes essent soltera tornà a viure l'escarni de la societat que el franquisme creà a cop d'afusellament i moral nacionalcatòlica.

 

La Mercedes (amb el coll tallat) rentant
el menut Raúl durant la tancada (Fons Ignasi Pujades)

 

La Mercedes arribà a Torre Baró als deu anys, on vivien els seus avis, i de ben menuda començà a patir per les injustícies i les començà a encarar amb decisió i fermesa. En casar-se amb el Rafael, com la majoria de dones de classe obrera, deixà de treballar amb un contracte i ho féu a casa, elaborant vestidets o vanos, mentre cuidava de la mainada i col·laborava amb l'Associació de Veïns i amb l'APA de l'escola del barri. Aquell mes de juny de 1976 es tancà decidida amb els seus tres fills (el menut de nou mesos), tastà la solidaritat com no recorda haver-la viscut més, i en sortí més conscienciada que mai i amb moltes ganes de treballar per a la millora de la nostra societat. Fou aleshores quan s'afilià al PSUC.

Tot i passar-nos tot el matí recordant la tancada a la parròquia de Sant Andreu de Palomar, a la Mercedes l'assalta l'emoció quan parla de la situació actual. I hem de fer una parada en l'entrevista perquè les llàgrimes li brollen amb molta força. Per això, perquè creu que el que estem vivint és el pitjor que ella ha vist mai i la injustícia més gran, és una "iaiaoflauta" que ocupa seus bancàries, la borsa o el que calgui, per tal de denunciar els culpables de la crisi.

La Mercedes (primera de l'esquerra) a la parròquia
durant la tancada. (Fons Ignasi Pujades)

 

 

Moltes gràcies, Mercedes i Rafael, per la vostra amabilitat aquest matí i per la vostra lluita.

I força, molta força per les lluites que han de venir, que, malauradament, sembla que seran moltes.

La dona que volia cremar esglésies

Fa poques setmanes vaig penjar en aquest bloc un article dedicat als fets de Juliol de 1909, coneguts majoritàriament com la Setmana Tràgica. Aquell article començava com segueix:

El 14 de juny de 1909 va néixer Josep Armatches en una casa del carrer  del Vallès, al costat mateix del convent més gran de Sant Andreu, el dels Germans Maristes. El seu pare treballava en el ram de l’aigua i la mare en el tèxtil, a la fàbrica de Can Galtacremat. Quan els descontrolats van cremar el convent, aquell juliol, la mare l’agafà amb les dues mans, l’alçà i l’abocà a la finestra encarant-lo a les flames: “Mira com crema, mira com crema!!”, li repetia. La dona mai no s’havia mostrat anticlerical.

I acabava amb la següent reflexió:

La mare tornà a Can Galtacremat, la fàbrica que havia inspirat Ignasi Iglésias a escriure el seu drama obrer més popular, Els Vells. De camí va veure carrers aixecats i edificis malmesos. Quan tornà a casa estava atemorida de l’estat del poble i dies més tard van detenir alguns líders sindicals. No creia que fós necessària tanta repressió ni, potser, tant de foc. Però en el moment que sostenia el seu fill en braços de cara a les flamarades ella també cremava tota la injustícia que havien patit els seus, i deixava volar la imaginació.

Mentre que el primer fragment me'l va explicar el mateix Josep l'any 2008 (aleshores tenia 99 anys!), el segon va sorgir fruit de la meva imaginació per a tancar l'article. Era important per a mi la presència femenina en el relat de la vaga d'aquells dies del 1909 perquè oblidant-la deixava el 50% de la població fora de la narració - em semblava injust i poc encertat- i també perquè tenia la impressió que les dones havien d'haver jugat un paper principal en aquella revolució.

¿Perquè tenia aquesta impressió? Perquè em semblava haver llegit o sentit  alguna referència al paper de les dones en alguna xerrada o classe anys enrere; perquè la història social d'esquerres tendeix a no saber comprendre les revoltes espontànies dels moviments socials organitzats i no acostuma a incorporar la perspectiva de gènere; i, motiu que pesava molt, perquè em resultava impossible imaginar un moviment popular i urbà sense dones al capdavant. Però com que no disposava de les referències (bibliogràfiques o documentals) necessàries per exercir l'ofici d'historiador, vaig preferir fer-ne esment, deixar-ne constància sense entrar-hi en profunditat.

Recerques posteriors m'han portat a trobar les referències que estava buscant i que modifiquen la narració dels fets de forma radical. Introduir la prespectiva de gènere en la revolta de juliol de 1909 no només en modifica la narració, sinó que dinamita les tesis hegemòniques -androcèntriques- que expliquen aquells fets i els obliguen a repensar en totes les seves dimensions. El llampec que explota sobre aquell passat provoca una llum nova que l'historiador ha de saber captar: aquella dona que sostingué el petit Armatches, efectivament, volia cremar esglésies i molt probablement participà dels moviments reivindicatius perquè la seva existència la condicionava en els aspectes social i moral, però també laboral.

Com comentava, la curiositat pròpia de l'historiador em va portar a dos articles reveladors (que trobareu a la bibliografia) que probaré de situar al Sant Andreu de Palomar de principis del segle XX.

Que s'en vagin els rics!

El 18 de juliol de 1909 una munió d'homes s'embarcaven a Barcelona rumb a les colònies del Marroc acompanyats d'una altra munió de dones que es quedaven a terra sense gairebé el 70% dels ingressos que entraven en les exígües arques de les famílies obreres de la ciutat, tot i que treballessin la dona i la mainada. Aquestes dones no només acomiadaven els homes (mentre les de l'alta societat repartien medalles i estampes religioses als quintos) sinó que protestaven per aquesta situació als crits de "llanceu les vostres armes!", "que s'en vagin els rics!", "o tots o ningú!"... La presa de posició de les dones contra la lleva per a la guerra fou clara i diàfana i el moviment obrer organitzat, que tradicionalment obviava les dones, començà a fer proclames per incorporar-les a la vaga general que s'havia d'esdevenir. Força mitjans de comunicació de l'època posaren l'accent en que les primeres reivindicacions foren les de les  les dones al port.



Les marqueses de Comillas i Castellflorite reparteixen
medalles als combatents que marxen al Marroc el 1909 (IMHB)



En la Barcelona de principis del XX, les dones treballaven majoritàriament a la indústria tèxtil: de les 34.333 assalariades en les fàbriques barcelonines 28.161 ho eren en fàbriques tèxtils i el 62% dels empleats de la indústria cotonera eren dones. Tot i ser igualment explotats, els homes aspiraven a ser treballadors qualificats formant una subclasse "privilegiada" a la que les dones sabien que no podien accedir donades les relacions de gènere existents dins de la mateixa classe treballadora. A més, no cal perdre de vista que per a la mateixa feina les dones tenien un salari inferior des d'un bon principi, i que les demandes d'increment salarial en comptades ocasions reclamaven la igualació dels sous.

A més les dones eren les responsables de la gestió de l'economia i la salut familiar en una ciutat amb un índex del mortalitat superior al de Londres, París o Nova York i que arribà fins al 24 per 1000.

Així les coses i excloses dels àmbits de decisió de la pròpia classe, sovint les dones radicalitzaven les seves posicions convertint-se en les que encapçalaven els moviments vaguístics i reivindicatius.

Treballadores de l'empresa de Ferran Puig prop del 1900.
Fons: Dolors Pericas

Per a fer justícia a tot el ventall social, també cal recordar diversos moviments integrats exclusivament per dones polititzades que, tot i que minoritaris,creaven i divulgaven un discurs propi, com les "Damas Rojas" del Partit Radical de Lerroux, o d'altres.

La competència de les monges

A la indústria tèxtil barcelonina, tanmateix, es donava una gran competència entre els tallers de propietat de congregacions religioses i les indústries capitalistes i entre les primeres i les feines de confecció que les dones usaven com a complement als seus ingressos. Així en una reveladora carta a El Poble Català de 1906 llegim:

" (...) molt d'ell (del treball de la confecció) va a parar a convents i a cases de religioses, que, baix pretext de dedicar-se a l'ensenyança, s'emporten la major part de la feina, y no's cregui que la de l'encarrec particular,sinó, també, el treball de la confecció en general, tant el de fabriques com el de tallers y per a particulars. Y perquè se l'emporten?... ho fan y poden fer-ho a més baix preu que aquelles pobres dones que es veuen obligades a un treball excessiu per subvenir a llurs necessitats. Com que les monges tenen pagat de la seva institució tot lo necessari per la seva vida, tot treball d'elles, de les recluses o de les educandes, es benefici, y poden fer-ho a un preu que fassi que ab elles ningú hi pugui competir."

Sembla que el 25% de les dones que treballaven a la ciutat ho feien als tallers de les congregacions religioses, fent-se competència a elles mateixes i moltes vegades sense rebre un jornal, car eren alumnes del centre o bé  hi eren recloses perquè havien agafat els hàbits o contra la seva voluntat, ja que també gestionaven els correccionals on la justícia enviava les dones que atemptaven contra l'estricta moral de l'època.

Les dones, doncs, tenien unes motivacions pròpies, de gènere, contra els estaments religiosos que se sumaven a les de classe en allò que en diem anticlericalisme.

Filadores de l'empresa de Ferran Puig a finals del segle XIX.
Fons: Pepita Rosas

La dona de Sant Andreu de Palomar

Amb aquest panorama d'opressions de gènere i de classe sembla impossible pensar que les dones no s'alcessin en un moviment que fou, entre altres coses, anticlerical. L'església les incriminava si desatenien la moral que els volien imposar i les tancava a les seves institucions a fer feines que competien amb les de seves companyes de l'exterior, que treballaven tantes hores com el marit a la fàbrica per un sou menor, seguien igual amb un jornal missèrrim si cridaven l'home a l'exèrcit, es reponsabilitzaven de l'economia i la salut d'una família que se li moria davant dels ulls i, per acabar-ho d'adobar llur veu no era escoltada en els moviments socials de la seva pròpia classe social.

I a Sant Andreu també hi havia força congregacions religioses que educaven les noies i que abans de la Revolució de Juliol de 1909, disposaven d'instal·lacions amb tallers on s'hi feien tasques de confecció i de tractament dels teixits i el cotó. Aquestes podien ser objecte d'aquest anticlericalisme.

Però cal que observem quines varen ser les institucions que es cremaren durant aquells dies a Sant Andreu per veure a quines característiques responen i si podem arribar a alguna conclusió després d'haver explicat la situació de les dones front l'església.  Es cremaren la parròquia de Sant Andreu de Palomar, el convent dels Maristes, el de Jesús Maria i Josep i el dels Pares de la Sagrada Família. Les tres darreres responen a institucions del mateix patró: congregacions religioses amb escola i tallers, mentre que la primera era el centre de la vida social i cultural del poble. Sembla doncs, que responen al model d'institució que les dones de l'època veien com a competència i focus d'explotació al mateix temps. Fora estrany que elles no fossin subjectes actius al costat d'ells.

Mossèn Clapés i les dones

Ja vam comentar en l'anterior article com n'és de tendenciós políticament el relat dels fets que fa l'historiador Joan Clapés i Corbera, que és el que més ha explicat de la història de Sant Andreu. Però entre les revisiones que cal fer de la seva obra ara hi afegim la del gènere. A la pregunta de com és el capítol dedicat al que ell anomena "Setmana Tràgica" en qüestió de gènere cal contestar que unilateralment androcèntric, com són, d'altra banda, totes les seves investigacions.

Amb tot, localitzem un detall que delata la importància de les dones a la revolta de Sant Andreu i que és tan curt com una frase quan es refereix a la crema de la Casa-Asil:

" En la Casa-Asil de Sant Andreu, el dijous, dia 29 de juliol, s'enteraren per conducte dels veïns que les trubes sedicioses abrigaven el propòsit de calar-hi foc, obeïnt les indicacions de vàries dones revolucionàries" (Clapés, 1984, II volum, IV, pàg. 121).

Pot semblar que ens aferrem a ben poca cosa, però realment és important donat que Clapés mai no parla de dones com a protagonistes de la història i a més en aquestes els dóna el paper de caps del moviment, si més no en aquest aspecte concret.

La llum que ens cega després del llampec que provoquen les dones en el relat de la Revolució de juliol de 1909 ens dóna una nova perspectiva d'aquells fets, amb una església igualment explotadora de les treballadores que foren subjecte actiu de canvi també en aquell moviment. En aquell i en els que han vingut a continuació.

Això sí, si la repressió de la Setmana Tràgica fou brutal, per a les dones també fou especial. Com sempre. A les que més es destacaren aquells dies les jutjaren per haver transgredit la moral, acusades de prostitutes, o se les internà en institucions religioses en considerar-les boges.

BIBLIOGRAFIA

Clapés i Corbera, Joan (1984). Fulles Històriques de Sant Andreu de Palomar. Barcelona: Grup d’Andreuencs.

Golden, Lester: "Barcelona 1909: Les dones contra la quinta i l'església". Dins L'Avenç número 109 (Novembre 1987)
Talero, Alberto: "Las 'petroleras' de 1909. Papel de la mujer en la 'Semana Trágica'". Dins d'Historia 16 número 79, 1979.

Les fotografies són extretes del capítol tercer (El món del Treball) de L'Abans de Sant Andreu de Palomar, de Pau Vinyes i Jordi Rabassa, editat per Efadós.

Sobre el concepte d'Història

Articular històricament el passat no significa conèixer-lo "tal com ha estat veritablement". Significa apoderar-se d'un record tal com llampega en un instant de perill. El materialisme històric ha d'aferrar una imatge del passat tal com aquesta el sorprèn inesperadament en l'instant del perill, [que és] quan es presta com a eina de la classe dominant. (...)

Només té el do d'encendre en el passat la guspira de l'esperança aquell historiador que estigui traspassat per la idea [que] tampoc els morts estaran salvats de l'enemic quan aquest venci. I aquest enemic no ha cessat de vèncer.

Walter Benjamin: "Sobre el concepte d'Història"

Josep Miquel i Baró, assassinat pels Fets de Juliol de 1909 (*)

Aquest fragment recupera un dels apartats de l'article "Els fets de Juliol de 1909 a l'antic municipi de Sant Andreu de Palomar" quan fa 103 anys que s'esdevingué la revolta coneguda com la Setmana Tràgica. Aparegué publicat a "La setmana tràgica. Motius i Fets" el desembre de 2010 per l'Institut Ramon Muntaner i l'Ajuntament de Barcelona.

Podeu baixar-vos l'article complet clicant damunt d'aquest enllaç.




En els darrers mesos estem vivint en el nostre poble diversos episodis d'excessos policials arran de la vaga general del passat 29 de maig. La història n'està plena d'episodis en els que la repressió ha manipulat i silenciat el relat dels fets, com el que fa referència a l'execució de Josep Miquel i Baró, de la que no es conserven les actes del judici-farsa en el que fou sentenciat a mort.

La repressió per aquells fets de 1909 fou brutal. Es processaren prop de 2.000 persones, entre anarquistes, radicals i nacionalistes republicans, i se n’afusellaren cinc. El primer fou un andreuenc anomenat Josep Miquel i Baró. El pare de la historiografia andreuenca i coetani dels fets, el mossèn Joan Clapés i Corberà ho explicà com segueix:

“Els dies següents es feren grosses agafades d’homes suposats incendiaris i lladres, en el carrer aterrat per l’obertura del passeig de Torras i Bages, nomenat de Santa Cristina, quasi no hi quedà cap home, i algun temps després moria afusellat entre altres quatre, Miquel Baró, sentenciat per un consell de guerra que el senyalava com un cap dels que incendiaren l’església de Sant Andreu de Palomar”

Josep Miquel i Baró (Lleida, 1.865 – Barcelona, 1.909) podria ser el “subjecte desconegut” que Clapés havia citat pàgines enrere en la seva obra cabdal, les “Fulles Històriques de Sant Andreu de Palomar”. En tot el relat dels fets el capellà s’esforçà a subratllar la procedència inmigrant dels revoltats i els “vils propòsits de moltes persones desarrelades de la població que els donava hospitalitat, i d’altres de fora que venien a atiar el foc de l’anarquia”. Però de ben segur que, malgrat el que deixà escrit, tant Clapés com els homes dels partits conservadors andreuencs coneixien bé Josep Miquel i Baró, que fou executat el 17 d’agost a l’edat de quaranta-tres anys.

Josep Miquel era funcionari de l’Ajuntament i treballava a la seu del Districte. Era un membre popular del Centre Republicà Autonomista de Sant Andreu i un dels homes de confiança d’Ignasi Iglésias. Algunes fonts diuen que l’envià a recollir notícies i acabà afegint-se a la revolta. La historiadora Joan Connelly Ulman explica que Miquel assumí el seu paper de líder de la revolta, que lluïa una espessa barba roja i vestia una blusa obrera de color blau més llarga de l’habitual, cosa que el feia visible ràpidament. El Consell de Guerra el va declarar culpable de sedició. La Vanguardia del 24 d’agost diu que

“la inmensa mayoría de los testigos que se presentaron, entre ellos algunos de descargo, acusaron al procesado de haber capitaneado en San Andrés de Palomar, á los revoltosos que incendiaron la parroquial iglesia de Jesús y María (Colegio de los Hermanos Maristas), de haber atacado el cuartel de la Guardia Civil, de construir barricadas y de haberse apoderado de las armas depositadas en el fielato”.

L’execució exemplar de Baró volia ser un cop contra les organitzacions obreres i republicanes, i més concretament contra un partit que no s’havia posicionat contra la revolta, el Partit Republicà Nacionalista Català. Tot i les gestions dels polítcs Amadeu Hurtado, Pere Coromines i Felip Rodés per aconseguir el perdó del govern Maura, aquest no va arribar mai i l’execució es dugué a terme tres dies després de la sentència.

Desconeixem quina va ser la reacció a aquesta execució a Sant Andreu. El primer historiador local, el mossèn Joan Clapés i Corbera, tot i viure els fets de primera mà no deixà constància de l'execució, ni el regidor Cararach en les seves memòries. Ni l’un ni l’altre van fer una mínima referència a la repressió de persones i entitats.
Francesc Sans, que havia estat escoliit regidor en les eleccions municipals d'aquell maig per a la Candidatura Republicana Federalista Antisolidària, va ser empresonat i l’entitat que presidia, l’Ateneu Obrer de Sant Andreu de Palomar, va ser clausurada. L’única conseqüència que descriu Clapés és la mort el 1913 del mossèn Josep Badosa Campanyà de forma prematura pels horrors viscuts durant aquella setmana, quatre anys després que s’esdevinguessin els fets.

“(…) cal remarcar que pels fets luctuosos de la Setmana Tràgica, fou el Dr. Badosa una de les primeres víctimes; els incendiaris envadiren sobtadament la seva casa, robant i cremant tot quant hi havia, ell pogué salvar-se per miracle. Después, pastas els dies, al posar-se en contacte amb la seva familia, deia ben compungit, car era una ànima selecta i eminentment cristiana: “Tot m’ho han pres; més m’estimo ésser l’expoliat, que no pas dels que m’han robat”.

Els sofriments d’aquells tristos dies l’afectaren molt; tingué de salvar-se fugint pels terrats del carrer on tenia el seu pis, proa del convent de les Jerònimes de Barcelona. En opinió dels metges que l’assistiren en la seva última malaltia, és molt probable que aquell trastorn que rebé l’influís d’una manera eficaç en la seva inesperada i prematura mort, que tingué lloc a Barcelona el tres de juny de 1.913, volgut i admirat pels que el tractaren”

Tot i que estem segurs que Clapés conegué a Miquel, no deixà més de dues línies escrites entre la quantitat de pàgines que publicà en llibres i periòdics dedicades a la Setmana Tràgica. Ens narrà detalladament la crema de l’església parroquial, però ni la més mínima reflexió sobre els motius ni sobre la repressió posterior. És evident, doncs, que malgrat ser el pare de la historiografia andreuenca les seves obres requereixen que la seva lectura sempre sigui crítica. Els nous historiadors tenim l'obligació d'investigar el nostre passat increpant-lo amb preguntes noves.

( * ) El terme pel que són coneguts els fets que es narren en aquest article es coneixen actualment com " La Setmana Tràgica ", però aquesta denominació fa molt evident la interpretació conservadora, quan no reaccionària, dels fets. La gran influència dels pensadors i els diaris moderats ha contribuït a la popularització d'aquesta denominació esborrant d'altres adjectius molt utilitzats a l'epoca com Roja, Anarquista o Revolucionària, així com la "Revolució de Juliol".
Com a títol de l'article jo he triat el neutre: "Els fets de Juliol de 1909". Que cada lector o lectora hi posi aquell amb el que se senti més còmode, sense perdre de vista que aquell moviment fou un esclat revolucionari fustrat.

Blibliografia:

Clapés i Corbera, Joan (1984). Fulles Històriques de Sant Andreu de Palomar. Barcelona: Grup d’Andreuencs.

Checa, Martí; Rabassa, Jordi (1988). “Sant Andreu de Palomar al segle XIX”. A: Sobrequés, Jaume (director). Història de Barcelona. 9: Sant Andreu i Sant Martí. Barcelona: Gran Enciclopèdia Catalana i Ajuntament de Barcelona.

Rabassa, Jordi (2004). Josep Cararach i Maurí. L’època de la construcció del Sant Andreu contemporani. Barcelona: Centre d’Estudis Ignasi Iglesias.

Marín, Dolors (2009).  La Semana Trágica. Barcelona en llamas, la revuelta popular y la escuela moderna. Madrid: La Esfera de los Libros.

Connelly Ullman, Joan (1972). La Semana Trágica. Barcelona: Ariel.

Navarro, Eduard (1998). Els obrers de Sant Andreu: una breu història. A: Diversos Autos. Sant Andreu de Palomar, més que un poble. Barcelona: Xavier Basina i Vers.Art