La lucha de barrios en Barcelona (o la remunicipalització de l'Ajuntament)

Fa pocs dies que he acabat de llegir "La lucha de barrios en Barcelona", un llibre publicat el 1976 per l'editorial d'Elias Querejeta. Es tracta d'una aproximació molt propera i viva al moviment veïnal del tardofranquisme escrit des de la militància, però amb una voluntat reeixida d'anàlisi i observació conscient.

S'escriu quan el moviment dels barris entrava en l'adolescència, o potser hauríem de dir que s'endinsava (decidit i amb el pas ferm, però inestable) en la primera maduresa, per allò que el temps de les revoltes té uns ritmes i unes cadències pròpies.

Hi he trobat la següent cita (de les moltes subratllades i comentades), que vull compartir. La va escriure José Martínez Barceló, president de la Secció de Trinitat Nova de la Asociación de Vecinos "9 Barrios", fa així:

"La especulación del suelo (agravada por la forma de estado franquista) es el producto de las actuales relaciones de producción capitalista. Los barrios populares que han luchado contra esta especulación hasta ahora no habían definido lo imprescindible para acabar totalmente con ella. Con las luchas del Casco Antiguo y de algunos barrios obreros se está introduciendo como objetivo táctico preciso: la municipalización del suelo urbano".

Avui que ens enfrontem a la major ofensiva privatitzadora de l'espai públic a la ciutat de Barcelona, amb fronts oberts a tots els barris i pobles; i atacs menuts, però constants i intensos als nostres carrers i a les nostres places no puc sinó fer-me, almenys, dues preguntes: hem fracassat en aquest objectiu, el de la municipalització del sòl?, i és vàlid aquest objectiu l'any 2014?.

Context (salteu-vos-el si voleu arribar a les respostes)

És clar que des de la instauració dels ajuntaments democràtics l'any 1979 (3 anys després d'haver escrit el text que he citat), els diversos governs del consistori han treballat per recuperar una ciutat gris i absolutament mancada de serveis, i que l'espai públic s'ha incrementat.

A les acaballes de la dictadura la ciutat de Barcelona, que havia crescut a cops de política municipal franquista, fonamentada en l'especulació, la corrupció i l'explotació social, el sòl públic, quan no es regalava per a l'especulació immobiliària, restava en el més absolut dels oblits: descampats sense urbanitzar, places brutes, immobles destartalats... Els primers ajuntaments s'esforçaren en localitzar i dignificar aquells espais que els veïns i les veïnes reivindicaven des de feia anys; i també fruit de la lluita veïnal construí equipaments de primera necessitat (insistim, molts menys dels imprescindibles). Sovint les reivindicacions concretes eren assumides per les classes dirigents, sense acceptar (és clar!) la diagnosi general de les mancances ciutadanes denunciades pels moviments.
Aquesta etapa "constructora" d'equipaments, en la que el moviment veïnal s'anotà uns quants tantos, també fou l'inici de la sobreregularització d'ús de la que avui som captius, que no ha deixat escletxes per a l'autoorganització i l'autogestió, un model mai acceptat a la ciutat, perseguit per les polítiques municipals i, en un bon nombre d'ocasions, objecte de repressió.
Les constants demandes de serveis públics han estat avarament satisfetes i els moviments socials (molt concretament el promogut des de les associacions de veïns i veïnes, que és el que tracta el llibre en qüestió ) mai han deixat de reclamar escoles, residències, centres sanitaris, i un llarg etcètera.
Front a aquesta política reivindicativa, ja ho hem comentat, la força dels col·lectius que han optat per l'acció directa, és a dir, l'apropiació del sòl (públic o no) per crear espais comunitaris no ha parat de créixer malgrat la repressió. Després dels anys de desconcert de l'administració fins a mitjan anys dels anys 80 del segle passat, la criminalització d'aquests col·lectius també s'ha incrementat a la vegada que moltes organitzacions veïnals (diguem-ne pactistes) han normalitzat la seva existència i les seves pràctiques.
Valgui aquest brevíssim i parcial apunt per constatar la importància dels moviments que no busquen el pacte i l'acceptació de les administracions. Aquest article, però, s'estructura entorn del moviment veïnal hereu de les associacions de veïns fundades durant els anys setanta del XX.

Per tant, insisteixo en la primera pregunta: hem fracassat, en l'objectiu de municipalització del sòl urbà?

Carrer menguants: Rec Comtal

És tan indubtable l’increment de sòl públic i les millores d’ençà de 1976 com l’absoluta precarietat de la situació actual. Barcelona està en venda, com a mínim, des que es va anunciar que seria seu olímpica l’any 1992. Des d’aleshores l’esquarterament de les propietats publiques (és a dir, de tots i de totes) no ha parat de créixer mitjançant la venda al millor postor, la gestió i cogestió privada dels usos d’aquest espai públic, la “col·laboració” del sector privat en els organismes públics, i l’actual regal de l’ús públic als propietaris de bars, restaurants i assimilats. Així doncs, hem fracassat en l’objectiu? Sí. A abril de 2014 la resposta ha de ser sí.

I segona pregunta: és vàlid aquest objectiu avui? 

Si el model Barcelona, avui marca Barcelona, es caracteritza, entre altres coses, per la "col·laboració" entre els agents públics i els privats, és a dir, afavorir que certs negocis privats es lucrin gestionant la cosa pública, avui hem d'afegir un nou objectiu al que enunciava José Martínez i afegir-ne un de primari, imprescindible perquè no es repeteixi la situació actual:  la necessitat de la remunicipalització de l’Ajuntament de Barcelona, per treure les grapes del capital privat de la nostra administració municipal.

Resposta a la pregunta 1: Sí. Hem fracassat.
Resposta a la pregunta 2: No. No és vàlid.

Conclusió: hem de pensar i treballar per aconseguir nous objectius. Per exemple la remunicipalització de l'Ajuntament de Barcelona.