Textos arrel del 17A

Aquests dies m’he sentit bloquejat per escriure. La tarda del 17 d’agost ha tingut conseqüències personals inesperades. I tanmateix vaig penjar tres textos a facebook per compartir pensaments, dolor i experiències. En aquest post els recupero sense modificar.

Avui he tornat a tenir cura de les flors - 24 d'agost

Avui he tornat a tenir cura de les flors. A casa tenim cinc plantes que van quedar desguarnides després de les vacances d'estiu. No les havia tocades des de dijous. Avui he tornat a tenir cura de les plantes de casa: les he observades amb atenció, he podat les branques més seques per protegir les més delicades, he revisat les més febles, he acaronat la seva fragilitat i les he regades amb la consciència de protegir-los les vides. Avui ja he tingut cura de les nostres flors.

No tinc por - 25 d'agost

No tinc por. El lema de la manifestació de demà és una declaració d’intencions valenta i necessària. Un acte de reafirmació contra totes les violències. Però al mateix temps, és una façana que m’esgarrifa perquè jo sí que tinc por. A una setmana (de dies que semblen dècades) dels atemptats em posiciono fervorosament al costat de la pau, la solidaritat i els valors de l’internacionalisme més fraternal i, tanmateix, el meu món ja ha canviat. El meu barri, els meus carrers, les meves rambles, la meva vida i la meva feina mai no seran les que eren fins el 17 d’agost a mitja tarda. Durant aquests dies inacabables no he sabut com es podia viure amb el dolor i ara he d’aprendre a conviure amb la por. He tingut l’oportunitat de parlar amb moltes persones que van viure la tragèdia en primeríssima persona i tenen por, i reaccionen amb angoixa quan caminen per les rambles plenes d’espelmes, o quan senten un soroll brusc i inesperat. Les seves vides han canviat. Estic en procés de modificar la meva manera d’entendre la ciutat? Només pensar-ho em fa por. I malgrat tot, no tinc cap por del terror i demà seré a la manifestació, de blau. Ens veiem!

Recollida artesanal – 29 d’agost

Ahir a la nit vaig poder participar en el dispositiu de recollida dels memorials de les rambles, conjuntament amb una trentena de persones de diversos organismes de l'Ajuntament de Barcelona encapçalats i dirigits pels tècnics dels arxius municipals i del Museu d'Història de la Ciutat (MUHBA). La recollida ha estat dissenyada amb el màxim de respecte per totes les expressions espontànies que s'han dipositat durant aquests dies en el passeig, per les víctimes i les seves famílies i per les persones que hi han participat, trobant l’equilibri entre la cura emocional i el rigor metodològic. Es va preparar des del dia després de l'atemptat, amb un equip gràfic que ha documentat amb fotografies i vídeos tot el que es donava al carrer, i amb un altre equip d'arqueòlegs que han realitzat l'alçat topogràfic (com si es tractés d’un jaciment arqueològic) que és el que ens ha permès fer una recollida ordenada, i protocol·litzada classificant els elements segons diverses tipologies espai per espai. Es van comptar fins a 131 memorials, que ja formen part de la nostra memòria popular. Passaven pocs minuts de quarts de deu del vespre quan els tècnics, molts amb els ulls plorosos de l’emoció i molts nervis continguts, van començar a classificar els primers objectes i el torrent de silenci es va trencar amb un aplaudiment sòlid i ferm i alguns crits de “No tinc por”.

A nivell personal va ser un nou moment de repunt emocional, com d’altres que he viscut més o menys conscientment aquests dies -n'hi ha hagut tants!-, i tanmateix, va anar acompanyat d’estranyes sensacions de profanació i de tancament. L’aplaudiment inesperat em va aclarir la situació: es tractava d’una actuació necessària, executada i pensada fins a l’últim detall, de factura artesana i que havia de representar l’inici del tancament d’aquesta muntanya russa emocional.

Aquesta és la gravació que m’ha semblat més emotiva de la recollida. Pitjeu aquí

Li diuen turismefòbia però no ho és

Aquest article es va publicar al Catalunya Plural el 28 de juny de 2017. Hi pots accedir pitjant aquí.
En aquest enllaç el tens traduït a l'anglès.

Una nova paraula s'ha apoderat de l'actualitat municipal barcelonina: la turismefòbia. Des de fa uns mesos la turismefòbia és la paraulota que diversos sectors de la política i dels mitjans de comunicació usen com a arma llancívola contra els moviments socials i els partits polítics que posen en qüestió el model econòmic barceloní basat en la mal anomenada indústria turística i les seves repercussions en l'accés universal al dret a la ciutat.

L'ús de la “turismefòbia” vol instal·lar un estat de la qüestió criminalitzador d'aquesta crítica, situant-la en els imaginaris majoritaris com una mena de racisme cap a les persones que visiten la ciutat. Voler equiparar, ni que sigui de manera subconscient, turismefòbia i racisme és d'una irresponsabilitat mediocre que, al mateix temps, denota la derrota dels qui s'han hagut d'inventar la paraula. Perquè són els mateixos que avisaven als qui fèiem aquesta crítica que prendre mesures de regulació aturaria l'economia i paralitzaria la ciutat des del punt de vista econòmic i laboral. Aquest discurs, basat en la suposadament indiscutible lògica de l'economia productiva, segueix vigent. És el discurs del liberalisme de sempre, del turisme com una activitat innòcua i bonista, que s'ha apartat temporalment quan se n'han inventat un altre (germà) que vol apel·lar les consciències i dispara cap al món de les emocions, la turismefòbia.

En diuen turismefòbia però segurament no saben què volen dir. Li diuen turismefòbia per manca de discurs i per amagar el suport (més o menys efusiu) als sectors econòmics que limiten el dret a la ciutat dels barcelonins i les barcelonines. Li diuen turismefòbia per debilitar el govern municipal, criminalitzar els moviments socials més actius i radicals i alliçonar els veïns i les veïnes que no estan enxarxats. Li diuen turismefòbia per instal·lar un “meme” col·lectiu per llançar per les xarxes, per vomitar als mitjans de comunicació.

Criticar, problematitzar i rebutjar el model econòmic barceloní basat en la liberalització dels negocis que giren al voltant del turisme no és una cosa d’odis ni d’afectes. És una qüestió de drets: bàsicament de dret a l’habitatge i dret a la ciutat.

Criticar el turisme com a model econòmic hegemònic és reclamar una ciutat justa i equilibrada, és demandar uns barris poblats, és exigir limitacions en els preus dels lloguers, és denunciar l’especulació en locals comercials i llicències d’activitats, és denunciar els mercats negres de pisos dedicats al turisme que expulsen les famílies amb rendes més baixes, és cridar que volem habitatge públic i assequible, és conjurar-se per aconseguir uns carrers i unes places que no estiguin saturades pels visitants, és un lament pels veïns i les veïnes que han despoblat els nostres barris.

Li diuen turismefòbia però no ho és: és reivindicació conscient del dret a la ciutat.

El Cinc d'Oros, la memòria i Can Felip

Diuen que el rei espanyol considera que la substitució de noms monàrquics dels carrers de les ciutats són fruit de la decisió política d'un govern temporal i que la pervivença i la solidesa de la institució que encapçalen farà que, tard, o d'hora, el canvi es reverteixi i es torni a la normalitat que no hauria d'haver-se ultratjat mai. Però el rei s'equivoca quan els actes no són simples canvis de noms sinó que formen part d'una sèrie d'accions que trenquen de facto amb el relat tradicionalment hegemònic i entronquen directament amb el fil de la memòria popular local. Els canvis de nom ressignifiquen el nostre espai públic i han vingut per quedar-se. El Cinc d'Oros és un dels exemples més evidents amb la instal·lació de les taules de memòria que expliquen el procés d'urbanització de la plaça, la història del «llapis» i dels fanals monumentals de Falqués.

Els meus avis paterns, l'Agustí i la Maria, havien nascut a sant Martí de Provençals i Sant Andreu de Palomar, en dos pobles del Pla de Barcelona que el 1897 s'havien agregat a la gran ciutat. Amb l'annexió s'hagué de revisar el nomenclàtor i eliminar les repeticions. Es tractaven bàsicament de noms de sants. A Sant Andreu de Palomar la tasca es feu a partir de 1905 i fou encapçalada pels sectors intel·lectuals conservadors. Malgrat que els meus avis havien nascut algunes dècades després de l'annexió seguien anomenant els carrers tal i com s'havien dit sempre. A casa sabíem que quan ens deien, per exemple, Sant Llorenç, Santa Teresa, Sant Antoni o Santa Rosa volien dir Pons i Gallarza, Montpeller, Rubén Darío i Neopàtria. La geografia que servaven en el seu llenguatge quotidià era la geografia popular. La que no entenia de modificacions administratives i conservava la parla de les classes populars. Aquesta duplicitat de noms era habitual a casa, i no representava cap confusió, perquè malgrat que els seus néts no compartíem l'experiència vital del Sant Andreu-poble, de l'antagonisme quotidià entre la ciutat i el poble, sí que compartíem l'experiència que ens transmetien, precisament, amb el llenguatge. Quan els nostres avis ens explicaven que s'havien trobat amb la Pepita al carrer del Pilar (Coroleu) ens transmetien la memòria d'un Sant Andreu que havia estat poble. Això ha conformat la nostra identitat i la manera, també, de viure i d'entendre la ciutat.

La càrrega cultural d'aquesta transmissió anava molt més enllà d'una geografia, perquè remetia a una història de xoc de móns: la nova ciutat vers el món local, a mig urbanitzar i a mig industrialitzar, l'homogeneització vers la diversitat... i també anava més enllà de Sant Andreu. Com que la memòria és selectiva, recordo especialment dues geografies no oficials transmeses quotidianament: el carrer «Farnandu» (ho escric com ho pronunciàvem) i el Cinc d'Oros. Tant un com l'altre remetien a uns paisatges i una llengua popular, no oficial i transmesa oralment, que és com les classes subalternes transmetem les memòries.

M'emociona molt íntimament el canvi de nom de la plaça de Joan Carles I. I no ho fa tant per l'eliminació del Borbó del paisatge urbà barceloní (que també) com pel reconeixement de la parla i la cultura populars de la nostra gent, dels nostres avis i àvies. Oficialitzar el Cinc d'Oros, i fer-ho amb aquesta grafia: oros, és dignificar la memòria que tantes i tantes vegades ens ha estat negada, i és portar a la pràctica polítiques públiques de memòria inèdites i duradores.

M'emociona pensar que els meus avis, l'Agustí i la Maria, somriurien burletes. I qui sap si potser seguiriem rient en recordar que les classes populars barcelonines quan anem al lavabo diem que anem a Can Felip, i alguns, els dies de Festa Major, anem a Can Felip Quint.

Memòria, present i futur a Ciutat Vella

Aquest dimecres 15 de març el Districte de Ciutat Vella i la Taula de Memòria Històrica i Democràtica de Ciutat Vella han organitzat un acte en record de les víctimes dels bombardejos de la guerra civil al Districte. És el primer acte organitzat per la Taula, formada per entitats socials, de memòria i partits polítics de Ciutat Vella. El títol de l’acte, “Memòria, present i futur” denota la voluntat de la Taula i, per extensió del govern del Districte, de superar la mirada sentimental i innòcua sobre el nostre passat per apostar, en canvi per la generació de polítiques memorialístiques que vertebrin èticament el nostre present sobre les bases de la solidaritat, l’antilimilitarisme i l’antifeixisme i marquin les línies que construeixin un futur lliure de totalitarismes. 

Per contextualitzar l’acte, que compta amb la participació d’alumnes i professorat de l’Escola de Sant Felip Neri i d’Altra Memòria, de l’Associació Altra Itàlia, que treballa la dignificació de la memòria dels bombardejos italians sobre Barcelona, cal explicar perquè hem triat aquesta data i perquè fem la commemoració a la placeta de Manuel Ribé.

Hem triat la data del 15 de març perquè és la vigília de la sèrie de bombardejos més mortífera que ha patit mai la ciutat de Barcelona: des de les 10 del vespre del 16 de març de 1938 fins les 3 de la tarda del dia 18 foren assassinades, segons dades oficials de la Generalitat d’aleshores 875 persones, entre les quals 118 nens. Malgrat això, el ball de xifres sembla que ha quedat fixat en 979 morts a tota la Ciutat, dels quals algunes desenes a Ciutat Vella, al mercat de Santa Caterina (incendi), Claveguera 16 i 18, Riereta 21, Hospital 79, 91 i 103… Ferran Soldevila escrigué que “no es pot pasar pel carrer de l’Hospital a causa dels enderrocs produïts pel bombardeig”, i Josep Miracle: “(…) una explosió inenarrable es produí sota mateix del meu despatx, a la cruïlla del Carme i Egipcíaques, seguida d’un núvol de fum i un xiscle estrident, esgarrifós que sortí de totes les gorges dels infants que hi havia dins l’escola Milà i Fontanals. (…) Vist el desastre de part de dintre, i salvant tots els obstacles, vaig sortir al balcó. Dins l’Escola Milà i Fontanals el silenci era impressionant. El sòcol de l’edifici apareixia com rosegat pels impactes de l’explosió. Al llarg d’aquest sòcol hi havia sis persones ajagudes: un noi i cinc cossos grans. Eren morts. (…) El forn de la cantonada quedà desfet; la metralla hi entrà directament per la porta, i segà tantes vides com persones hi havia a dins, sobretot dones”. Memòria.

També calen unes ratlles pel que fa a l’emplaçament de l’acte. Si bé el bombardeig que ensorrà l’edifici construït damunt del que avui és la placeta de Manuel Ribé fou el 30 de gener de 1938, hem cregut adient fer aquest acte aquí perquè aprofitem per dignificar la memòria d’aquell bombardeig situant una placa que serà ben visible front la intervenció que es va fer el maig de 2015 i que podeu veure en la següent fotografia: la petita placa que recorda a les víctimes és diminuta, del mateix color que el paviment i, a més, sovint s'hi emplacen taules de les terrasses dels bars veïns.

A més de modificar la placa per donar-li tota la visibilitat que mereix, hi hem canviat també el text. A la placa de 2015 hi diu: “En aquest indret hi havia la casa del carrer Sant Domènech, 11 on van morir setze persones en el bombardeig franquista del 30-1-1938". La correcció vol recordar que les persones no van morir sinó que van ser víctimes dels bombardejos, i que els bombardejos tenien un autor. Cal explicitar-lo: l’aviació feixista italiana, aliada de l’exèrcit franquista. Cal posar noms als botxins. Les polítiques de memòria han de recordar i homenatjar les víctimes, però també evidenciar a l’espai públic qui van ser els responsables dels assassinats. Per aquests motius, malgrat el desajust de les dates, l’homenatge es farà en aquest espai de memòria del nostre Districte.

El record de dimecres, “Memòria, passat i present” és, abans que res un homenatge a unes víctimes innocents, una abraçada fraternal i consoladora a les seves famílies; és un clam per la justícia, per reivindicar-les com a víctimes polítiques; també és un acte de reparació: rescatar-les del pou de l’oblit i el silenci (a ells i als seus familiars); és una crida contra el feixisme, contra l’homofòbia, contra el racisme, contra la indiferència per la situació del dèbil; és un crit ferm i unànime contra les guerres del present i contra els bombardejos indiscriminats; i finalment és una eina constructora de consciències crítiques amb la nostra societat, de persones que assumeixin l’encàrrec de no permetre que mai més, mai més, les actituds feixistes caminin amb impunitat pels nostres carrers. Per això és la participació dels joves de l’Escola de Sant Felip Neri. Aquí és on rau la veritable importància de la memòria: en la capacitat que tinguem per transmetre-la a la nostra joventut com l’arma que consolidi el nostre compromís per fer un món millor.

Totes les dades i textos han estat extrets de Villarroya i Font, Joan: "Els bombardejos de Barcelona durant la guerra civil (1936-1939). Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1981.

Estàtues a debat: les places públiques com a espais de memòria

Aquest article es va publicar el passat 8 de novembre a Catalunya Plural. Pots accedir-hi clicant aquí

Shoah és un documental de 8 hores sobre el genocidi del poble jueu a mans dels nazis, centrat a Polònia, que es va presentar l’any 1985. Claude Lanzmann va dirigir un dels primers documentals memorialístics i va poder entrevistar els protagonistes i els testimonis quan encara no havia arribat al gran públic el debat sobre les responsabilitats col·lectives de l'extermini. Per això molts d’ells es mostren desinhibits i no responen atenent al que avui consideraríem “políticament correcte”. D’entre els múltiples episodis impactants, un dels més pertorbadors es dóna durant la quarta hora del documental.

El director planta a Simon Srebnik (Polònia, 1930- Israel, 2016) davant de l’església de Chlemno, que va servir de magatzem de jueus condemnats a morir inhalant el gas de les sortides de fums de les camionetes de la mort. El procediment s'usà per primera vegada justament al camp de Chelmno i era senzill i macabre: es trucaven els tubs de fuita dels vehicles perquè entressin directament al remolc de càrrega replet de jueus que no sabien on anaven.

El viatge havia de ser suficientment llarg perquè tots morissin intoxicats de respirar els fums del motor abans d’aturar-se i obrir les portes que s’havien tancat hermèticament. Aleshores els esperava un escamot de deportats que treien els cossos, els enterraven a la fossa comuna i netejava el remolc per deixar-lo preparat per un altre viatge. Algunes fonts indiquen que els nazis assassinaren a més de 100.000 persones mitjançant aquest procediment a Chelmno.

Simon Srebnik era un nen quan van assassinar el seu pare al ghetto de Lodz, a la mateixa Polònia. Va ser deportat a Chelmno amb la mare, que va ser assassinada en una de les camionetes de la mort. Ell va ser un esclau del camp que un parell de cops la setmana sortia del camp i remuntava el riu Ner amb una embarcació de fons pla, acompanyat pel barquer i un oficial nazi per donar de menjar als conills del regiment fins al final del poble de Chelmno, i durant la travessa el feien cantar cançons folklòriques poloneses. De tornada l’SS li ensenyava cançons militars prussianes. La nit del 17 de gener de 1945 els nazis tenien ordres d'executar els jueus que hi restaven, també a Simon, però per fortuna, enmig del motí que es va desenvolupar, pogué escapar. El nen cantor tornava al poble, i Lanzmann el plantava davant del magatzem de jueus que tornà a ser església després de la segona guerra mundial.

Simon davant del temple resta mut mentre menys d'una dotzena de veïns de certa edat l'envolten i asseguren sentir-se molt contents de veure'l, perquè creien que hauria mort. Recorden la seva veu i les cançons. Era molt prim, diuen, i amb grillets als peus. Darrera hi ha l’església amb la porta oberta i s'està oficiant una missa. Els veïns i les veïnes expliquen que el temple estava sempre envoltat per nazis, que no s'hi podien acostar i que ni tan sols els era permès mirar. Tots, però, sabien que els assassinaven amb el mètode dels tubs de fuita, i recorden que hi havia molts jueus i que els feien sortir en grups diverses vegades al dia per pujar als remolcs de les camionetes.

També tenen un record valuós: a més de jueus hi havia maletes... plenes d'or. En Simon resta impassible, potser incòmode, donant l'esquena a l'església. Segueixen dient que no podien apropar-s'hi perquè els soldats nazis envoltaven l'església i, tanmateix, asseguren haver vist que dins d'aquelles maletes hi havia or, l'estereotípic or dels jueus usurers que l'antisemitisme s'havia encarregat de convertir en una imatge popular des de feia segles i que els nazis havien recollit per justificar les seves matances.

L'escena s'ha d'interrompre per cedir el pas a una processó.

Quan es reprèn en Simon aguanta un cigarret als llavis. Sembla inquiet, mirant a dreta i a esquerra. De tant en tant deixa anar un mig somriure. Ara hi ha més veïns, i comenten que un els donava menjar. Lanzmann, ràpid, detecta una altra contradicció: no havien dit que hi havia soldats que els impedien apropar-se als presoners? Ara ja sembla que no, i que el veïnat de Chelmno s'hi apropava força. En Simon, estàtic, assenteix.

Cada vegada hi ha més homes i dones al voltant de Simon Srebnik i alguns el miren incòmodes. El director pregunta per què feien això als jueus, és a dir, perquè els exterminaven. Després de la contenció inicial, alguns homes responen davant de l'exdeportat que estaven condemnats des que havien matat Jesucrist, i que el poble jueu ja estava preparat per al genocidi. Ras i curt. Sembla que la resta dels veïns hi estan d'acord, i n'hi ha un que fins i tot explica una anècdota al respecte d'un rabí que reforça la tesi antisemita i nazi. En Simon, el nen esclau cantor, de qui tots s'alegraven de retrobar-lo viu segueix allà palplantat escoltant que mereixia aquella dissort.

L'exercici de Claude Lanzmann és provocatiu i directe, i l’actitud i predisposició de Simon és ferma i molt valenta. No havia de ser fàcil prestar-se a ser la clau per obrir les finestres de la memòria. Allò que recordem sempre és una construcció condicionada pel moment vital i social, i pels relats hegemònics. A Chelmno els records sorgeixen de forma espontània, i justament per això no fan més que repetir estereotips: primer s'alegren de veure Simon viu, després es contradiuen i expliquen que sí que tenien contacte amb els presoners, més tard recorden l'or d'unes maletes que transportaven les darreres possessions dels condemnats a mort, i finalment justifiquen el genocidi. Tot davant dels ulls d'un supervivent, que fa de catalitzador de la memòria.

En Simon és molt més que una estàtua davant del temple. Dempeus a la plaça un dia de festa es presta al judici públic. A formar part d'un experiment per despertar els engranatges que activen la memòria i que la fan pública. Claude Lanzmann és implacable i en Simon Srebnik-catalitzador, efectivament, funciona. Els veïns de Chelmno interaccionen amb ell, se senten interpel·lats i reaccionen de manera contradictòria, fent un primer pas en la difícil tasca d’expressar i ordenar els records en comunitat. Per fer-lo necessitaven l'estàtua. Els records d'un es confronten amb els dels altres i expressant-los a la plaça abandonen l'esfera íntima per construir-se, reconstruir-se o deconstruir-se col·lectivament.

Al costat de les persones de mitjana edat que envolten Simon hi ha alguns joves que el miren i escolten els grans. S’hi han acostat encuriosits per l’aglomeració i per la càmera. Fan cara de no entendre res. Però escolten. I segurament és la primera vegada que senten parlar del Simon i la història de les maletes plenes d’or. La plaça pública esdevé l’espai intergeneracional de transmissió de la memòria que els grans han construït durant quatre dècades de silenci.

Claude Lanzmann acaba l’escena de Simon Srebnik a Chelmno amb l’home que justifica el genocidi amb tota naturalitat, davant dels nois i de les noies. Sempre m’ha agradat imaginar que, quan van deixar de gravar, un d’aquells joves es va acostar al seu avi i li va preguntar pel Simon i què hi feia aquell matí davant de l’església del seu poble. Qui és aquest home? Per què ha vingut al poble? Com és que el coneixíeu? La guerra? Què és un camp de concentració? Van bombardejar el poble? I tu ho sabies? Vas veure l’or de les maletes?... M'imagino alguns avis contestant trasbalsats i confrontant-se amb el seu passat i d'altres callant. I els néts lligant caps, qüestionant-se algunes contradiccions, paint els silencis i apropant-se al seu propi passat per reconstruint-lo i debatre'l individualment i col·lectiva.

Un activista per la recuperació de la memòria, i per descomptat les administracions públiques, han de tenir per objectiu activar la transmissió col·lectiva i el debat ciutadà. I per fer-ho després de dècades de silenci i de reconstruccions dels relats ho han de fer de manera valenta amb propostes agosarades que despertin les consciències. Com Simon i Claude a la porta del temple de Chelmno.

(Totes les imatges han estat extretes del documental Shoah, de Claude Lanzmann)