Un iceberg a la costa de la Barceloneta

Sovint els esclats d’indignació popular passen a la història com episodis estancs que s’expliquen en ells mateixos al ritme que els minven les forces, es desnaturalitzen o són reprimits per l’autoritat. Aquest mes d’agost el barri de la Barceloneta ha estat el focus d’un d’aquests moviments aparentment espontanis que han de ser llegits amb perspectiva històrica: si bé és cert que alguns comportaments incívics van ser l’espurna de les mobilitzacions, el foc que ha cremat s’ha degut a la saturació que provoca l’explotació turística continuada en la vida diària de milers de persones que no són al barri de visita, sinó que és el seu lloc de residència i relacional.

La saturació

Saturació. Aquesta és la paraula. Massificació. Aquesta n’és una altra. Sobrecàrrega també serveix per explicar com una sèrie de concentracions reduïdes es converteixen en una manifestació de més de 2000 persones fa uns dies, i una mobilització prevista aquest cap de semana a nivell de ciutat. I és que la Barceloneta no s’ha alçat contra l’incivisme, només. La gent de la Barceloneta s’ha trobat al carrer perquè aquest és un espai que ha deixat de ser-li amigable. Un lloc que ha deixat de ser seu per passar a ser l’escenari del mercat obscè del turisme.

I aquesta transformació gradual d’espai de la quotidianitat cap a espai impropi no s’ha donat per l’atzar de les conjuncions planetàries, ni és conseqüència de la fama mundial d’un racó excepcional. Ans al contrari, és la conseqüència d’un seguit de polítiques públiques sobre l’urbanisme, l’economia i la cultura que es vénen duent a terme a la ciutat de Barcelona des d’aquell somni olímpic que serví de palanca per promoure un model de ciutat altament desitjat per les elits econòmiques i polítiques locals.

Un model polític i social que vertebra el merchandising d’una ciutat completa, no només nociu per a la Barceloneta sinó per a tots aquells espais susceptibles de ser d’interès turístic –és a dir, interès de lucre per a uns quants- en un context de crisi econòmica perllongada des de fa més d’un quinquenni i tripulada per un govern municipal que ha demostrat el seu perfil neoliberal des del mateix dia que l’alcalde va prendre possessió del seu càrrec.

Dèiem, per tal de centrar el focus a la Barceloneta i les mobilitzacions de la seva gent, que la transformació del barri és la conseqüència d’un seguit de polítiques públiques disposades a treure el màxim benefici de la seva localització peculiar, al costat del mar, i la seva idiosincràtica xarxa urbana i social després d’un intens procés de desindustrialització.

Tenien un plan...

Algú pot considerar desorbitat remuntar-nos, per tal de contextualitzar aquesta transformació, al Plan de la Ribera, que pretenia urbanitzar des de principis dels anys setanta del segle passat bona part de la costa de la Barceloneta fins a Sant Adrià. Una gran operació urbanística que era també una gran oportunitat especulativa, i que va ser frenada per la incapacitat dels actors polítics del darrer franquisme d’aconseguir el finançament necessari i per la forta pressió veïnal que no defallí en uns anys difícils i perillosos per a la dissidència. Algú pot considerar inapropiat recordar alguns dels noms que volien intervenir en el projecte, com el constructor Josep Lluís Núñez o l'industrial Pere Durán Farell; alguns dels gestors, com un jove advocat anomenat Miquel Roca i Junyent; com la persona que havia de proveir el finançament, en Narcís Serra, president de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Barcelona i oncle del seu homònim, que fou el primer alcalde de la Barcelona democràtica (aquest i Roca compartien despatx d'advocat i militància en l'antifranquista FOC).

A algú, deia, li pot semblar fora de lloc remuntar-nos a l’època en que el règim assassinava Puig Antich, però a mi em sembla oportú fer-ho perquè, justament, el Plan de la Ribera, va ser repescat en democràcia. I els Jocs Olímpics de 1992 van ser l’oportunitat perfecta per a crear un discurs que el feia necessari i indiscutible.

Vull recalcar la continuïtat del projecte i la continuïtat dels homes (sempre homes) que projectaven la ciutat en benefici dels especuladors, sense tenir en compte les necessitats i les opinions dels veïns i les veïnes. I si bé és incomparable allò que decideix un govern totalitari del que projecta un ajuntament democràtic, a ningú se li escapa un incòmode fil soterrat que connecta els dos projectes.

La brutalitat de l’urbanisme tardofranquista se substituí per la modernor i l’elegància del disseny català de final del segle XX. I la foscor de l’absència de justificacions fou omplert per la llum i el missatge dels valors olímpics, que ben aviat es transformarien cap a la venda sense manies d’una ciutat cosmopolita, divertida, culta, atractiva i oberta al món.

L’obertura de la ciutat al mar dels primers noranta del segle passat també provocà la lenta desaparició d’un estil de vida a la Barceloneta, i l’abrupta modificació d’un entorn singular en benefici de l’urbanisme capitalista. Vist així, potser sí que calia remuntar-nos a aquells anys en els que la llarga nit del franquisme s'esllanguia i esdevenia una alba plena de promeses, i curulla de deutes.

I tot aquest viatge, remuntar-nos als anys setanta i noranta, l'he fet per entendre amb perspectiva que els veïns i les veïnes de la Barceloneta fa molts anys que conviuen amb la sensació que els roben el barri. Que saben que, com el títol d’un documental centrat en la seva experiència recent, “el barri s’ha de defensar”.

Les espurnes

La història contemporània de Ciutat Vella no es pot entendre sense la tensió provocada per l’especulació immobiliària i la del turisme. Les recents mobilitzacions de la gent de la Barceloneta sobten perquè han estat massives, però el seu salt a les portades dels diaris i els programes de sobretaula d’àmbit estatal no significa que siguin excepcionals. Aquest barri es caracteritza per disposar d’una xarxa social conscienciada i combativa, en la que les noves generacions de militants han conviscut amb les activistes veteranes locals, i on fa dècades que es lluita i es treballa contra l’expulsió dels veïns i les veïnes cap a altres indrets per culpa de la pressió immobiliària i en busca de tranquil·litat.

La construcció de l’hotel Vela i el projecte de modificació del Port Vell, així com algunes experiències cooperativistes i d’okupació durant els consistoris governats pels alcaldes socialistes juntament amb ecosocialistes i/o els republicans, remogueren encara més aquella xarxa en la que els joves i els vells aprenien els uns dels altres lluitant pel mateix objectiu: impedir que el batec del veïnat quedés ofegat per la taquicardia especulativa que es podía dir “turisme”, “pla d’ascensors”, “mobbing immobiliari”, “marginació”...

Tal com apuntàvem més amunt, són un seguit de decisions polítiques continuades i especialment contundents les perpetrades per l’actual equip de govern les que han provocat la indignació creixent dels veïns i les veïnes de la Barceloneta. Les recents aprovacions del Pla d’Usos de Ciutat Vella, la Normativa de Terrasses i la construcció de la Marina del Port Vell tornen a ser atacs directes a la comunitat. Perquè uns es facin rics, abans han d’haver robat els carrers a la població, i el port. L’administració de CiU s’ha convertit en el millor còmplice de les elits econòmiques.

Les espurnes canvien. La legitimitat roman. Fa uns dies la guspira que va encendre la Barceloneta va ser allò que alguns veïns i veïnes van considerar incívic, on hi trobem un sentiment de despossessió, aquesta sensació que el carrer ja no és de tots sinó que l’exploten impunement els turistes com un article d’usar i tirar. Falta de respecte per allò comú: “Acabar amb tots els pisos turístics”, reclamava una pancarta fa pocs dies. Tots. Tant els legals com els il·legals perquè no es tracta de legalitat sinó de legitimitat i defensa del bé comú.

Avui la guspira brama contra tots els pisos turístics i provoca que la FAVB convoqui una manifestació per aquest dissabte. Avui l’espurna no té adjectius: és el turisme, tant el barat com el car, el que trenca la ciutat. Avui la Barceloneta és Barcelona. És una altra punta que es fa visible del gran iceberg del descontent dels barcelonins i les barcelonines amb el model de ciutat que ens imposen.

Missatges

La Marta és administrativa en una empresa familiar de venda de teixits. Des que va tenir en Roger, ara fa un any i nou mesos, s’ha acollit al règim de jornada reduïda. Al principi va dir que li agradaria disposar de més temps per estar amb el nen i poder-li donar les farinetes de migmatí. Amb prou feines tenia la sensació d’haver-lo gaudit prou quan el posava a dormir. Cada cop té més clar que en Daniel s'ha desentès de la cura del nen i que li ha deixat a ella tota la responsabilitat.

En Daniel és consultor i quan eren nòvios amb la Marta frisava que arribés l’hora de plegar per poder-la abraçar. Des de fa un any sempre diu que està enfeïnat. La feina sembla absorbir-lo tant que mai no arriba abans de començar a banyar en Roger.

- Ho sento, la reunió de la tarda s’ha allargat. Ja l’has posat a dormir?

- Sí, avui semblava que no volia. Ha plorat deu minuts, però al final s’ha adormit. Potser volia veure al seu pare…- li etziba.

- Quin tros de mare estàs feta -li diu absent, mentre l’abraça per l’esquena posant-li els palmells de les mans damunt del ventre- He d’acabar un informe Marta, em poso una estona a l’ordinador, d’acord?

- Sí, sí, no he tingut temps per fer el sopar. He comprat pa, podem fer pa amb tomàquet. O prefereixes que posi una pizza al forn?

- El pa amb tomàquet ja em va bé.

Abans coneixien les millors botigues de menjar preparat, i en acabar de treballar es posaven d’acord per comprar les racions justes per sopar. Cada dia de la setmana menjaven plats d’indrets diferents. Dilluns tocava cuina turca, dimarts xinesa, dimecres italiana, dijous mexicana i divendres japonesa. Hi havia poques variacions.

Mentre en Daniel treu l’ordinador del maletí sona el so estrident d’un sms. Ha sonat dins de la bossa de la Marta, que surt de la cuina per anar a buscar el mòbil. Desbloqueja la pantalla i es pren uns segons per contestar. Ell se la mira encuriosit.

Després de sopar treuen el cap per la porta de l’habitació d’en Roger.

- Dorm -diuen alhora.

En Daniel l’abraça i li fa un petó a la galta.

- Vaig a dutxar-me, estic suada -diu la Marta - Despares tu la taula?

- Sí, clar que sí.

Quan agafa els plats, en Daniel mira cap al lavabo. La Marta s’ha deixat la porta mig oberta i s’acaba de treure la faldilla. Què bona que està!, es diu. La boca de la Marta, aliena al pensament d’en Daniel, dibuixa un somriure mentre es descorda els botons de la camisa. Es gira i el veu plantat al menjador amb els plats a les mans.

- Dani – xiuxiueja -. Vine ! Estàs preparat per aquesta nit? En tinc unes ganes!

Li entafora la llengua a la boca mentre es treu les calces. Es gira, entra a la dutxa i tanca la cortina davant seu.

- Escolta, no me’n recordava. Divendres no vindré a sopar, he quedat amb les companyes de la feina, i després suposo que farem una copeta. T’hauràs d’encarregar tu d’en Roger, o li dic a ma mare, si ho prefereixes.

En Daniel dubta:

- … No, ja me n’ocuparé jo. Intentaré sortir a l’hora.

En Dani, excitat, deixa els plats damunt del marbre de la cuina, va cap al rebedor i agafa el seu mòbil de la butxaca de l’abric.

“Fas alguna cosa dissabte? Fa molt que no et veig ;-)”. Buscar nom. Sonia B (feina). Enviar.

 Agost de 2010

Apunts per a una possible redemocratització de Barcelona

El passat 9 de Juliol vaig participar,representant el Procés Constituent, en la sessió "Asalto ciudadano a las municipales: la Barcelona que queremos", organitzada pel col·lectiu Nociones Comunes. Prement aquí accedireu a l'àudio del debat, en el que hi varen intervenir representants de ICV, Guanyem, Podemos i la Trobada Popular Municipalista. En l'àudio els escoltareu a tots i als assistents.

Jo he passat a net els apunts que, més o menys, tenia preparats per respondre a les dues preguntes que ens havien traslladat les organitzadores.

Apunts breus i dispersos, escassament desenvolupats. Aquí els teniu:

1) Com intervenir des de l'Ajuntament? Quines accions no es duen a terme i podrien millorar la democràcia municipal?

Si entenem la democràcia municipal com la capacitat real dels ciutadans, o dels veïns i les veïnes, organitzats o no, d’intervenir en els debats ciutadans i en la presa de decisions en l'àmbit de la ciutat; la simple possibilitat de la democràcia real a Barcelona s’ha trencat. Si és que mai havia existit d’una manera més o menys satisfactòria, ja no existeix.

El marc en el que s’hauria d’haver fet realitat un cert grau de democràcia, amb tantes limitacions com volguem trobar-hi, era en el redactat de la Normativa de Participació Ciutadana, que fa més de 20 anys es va començar a dissenyar i desenvolupar amb la participació la FAVB i d’altres agents socials. Si bé el projecte semblava ambiciós sobre el paper, la seva pràctica ha estat dispar, en funció del regidor o regidora de torn, i poc efectiva.  Mai se li han dedicat els esforços ni els recursos humans i econòmics suficients.

Per reblar el clau, la relació que els ciutadans i les ciutadanes podem tenir amb l’administració d’una manera formal i organitzada s’ha destrossat completament. Si bé a mesura que  anaven passant els anys, els governs socialistes amb els seus socis d’ICV-EUiA i/o ERC, ja la van desnaturalitzar moltíssim, el procés de decadència es va accelerar en el darrer govern d’Hereu i els eco-socialistes; però ha estat el govern de Convergència i Unió qui ha passat una piconadora per  destrossat-ho tot, penso que de manera planificada, sense perdó, de cap de les maneres casual, i amb una manca de respecte absoluta. Des de fa anys que aquesta Normativa ha passat de ser una opció esperançadora, a pura retòrica fins desnaturalitzar-se en la pràctica i legalment, per rematar-la amb la darrera modificació que ha dut a terme l’equip de Trias acompanyada de la modificació del reglament d'organització i funcionament dels districtes.

El que s’ha aconseguit entre uns i altres en aquests 25 anys és buidar de contingut la paraula “participació”, que és una paraula i un concepte que han segrestat i que avui no vol dir res a l’Ajuntament de Barcelona. Els "nostres" representants volen convertir els veïns, ens volen convertir, en gregaris, en espectadors que anem a les audiències publiques si les convoquen, que anem a les comissions de seguiment quan les fan, que anem a consells de barri i de Districte quan toca. Espais en el que algun tècnic o el mateix regidor ens expliquen el que ja han decidit que faran, sense possibilitat de diàleg franc i profitós, o ens menteixen directament. Espais on, si els interpel·les, no serveix absolutament per a res.

Espais on les persones que treballem en el moviment veïnal i d’altres moviments socials ens hem sentit menyspreats sovint, però sobretot en aquesta legislatura, que se’ns ha menystingut fins arribar a límits insultants en alguns casos.

Per tant, el punt de partida és que la possible democratització de l’Ajuntament de Barcelona s’ha trencat.

Ara, com podem millorar aquesta democràcia? Doncs hem de superar aquesta “participació”, aquest concepte segrestat. Com? Ja des del moviment veïnal de mitjans dels setanta es parlava que no s'havia de buscar la participació sinó que es necessitava que es garantís la presència de la ciutadania en els òrgans de debat, de reflexió i de presa de decisions. I això és el que s’ha de fer: garantir als veïns i a les veïnes, organitzades o no, amb papers o sense  que puguin accedir a aquests organs, que siguin aquests espais reconeguts mútuament, per tant que hagin estat construïts des d’abaix i de forma conjunta.

És molt important també quina ha de ser la direcció d’aquesta construcció i d’aquesta nova interlocució. No ha de ser dels carrers a les institucions, sinó que ha de ser de l’Ajuntament  cap a  Plaça Sant Jaume, de la seu del Districte cap a la Plaça Orfila… L’administració ha d’obrir portes, finestres,  portes falses, passadissos, passadissos secrets, portes del darrera… tot, i ha de sortir al carrer. Aquesta és la direcció en la que s’ha de construir la nova democràcia, treballant per garantir canals de comunicación, mètodes d’intervenció, espais de discusió i de presa de decisions des dels barris, per pujar cap al Districte i d'aquest a la ciutat. Cal, també, per tant, un alt grau de descentralització.

És molt important un altre aspecte, també. Sempre que es parlava de participació als ajuntaments socialistes (en bipartits i en tripartit) i al convergent, es fa referència a la discussió (fins a cert punt) de projectes, però mai no es discuteix sobre el pressupost. De diners mai no se n’ha parlat i mai s’ha presentat un pressupost que fos possible debatre, per proposar modificacions, impugnar o ratificar.  En aquesta nova municipalitat, o en aquesta nova manera d’entendre la democràcia s’ha de parlar també dels pressupostos, hi ha d’haver transparència i els pressupostos han de ser participatius per a tot, que fins ara no ho són.

El que està passant en els últims anys no és només que s’hagi reduït la participació, sinó que directament s’ha treballat d’esquenes a la majoria de la població i per beneficiar a lobbies del turisme, del sector immobiliari o als amos de les franquícies. S’ha de parlar amb el carrer, anant a buscar als veïns i a les veïnes.

Si parlem de mètodes, aquests han de ser compartits, dissenyats per treballar conjuntament en un marc també compartit en el que les persones que representin la ciutadania han d’acceptar una sèrie de mínims innegociables com la limitació de mandats i sous, la revocabilitat dels càrrecs, la incompatibilitats amb dualitats de càrrecs, el control ciutadà de la gestió i l’acció política i acceptant tambéla desprofessionalització… Treballant en aquest marc i en aquest tipus de democràcia superarem la “participació” com ens l’han presentat fins avui.

2) Perquè la necessitat d'una candidatura ciutadana per a Barcelona?

Començo molt ràpid per explicar el Procés Constituent, i és que tindrà sentit en el que vindrà més tard. Començo. Des de l’abril del 2013, en el que es fa una crida per treballar per una candidatura unitària per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, s’han creat més de 120 assemblees territorials a pobles, barris, viles… que estan treballant amb d’altres moviments socials i polítics organitzats. Són persones que estaven, o no, en els moviments, que han creat la seva assemblea del Procés Constituent, oberta a tota la ciutadania. El nostre objectiu era la candidatura unitària per a les eleccions al parlament, però, fent una caricatura, ens trobem de cop amb la urgència de les municipals. Ens trobem amb la necessitat de preguntar-nos i de treballar per aquest objectiu municipal, que tots veiem que és important i pot representar veritablement una oportunitat de canvi. Per tant la nostra experiencia a nivel municipal és inexistent, però sí que s’està tractant amb molta intensitat a tot Catalunya, a Cornellà, Sabadell, Cambrils, Figueres, Blanes, la Vall d’Aro, etc. Amb d’altres moviments i partits per treballar amb la construcción de candidatures unitàries a cadascun dels llocs, que són ben diferents.

Què passa a Barcelona? A Barcelona som una dotzena d’assemblees de barri, de districte o d’afinitat territorial i compartim la idea de la necessitat d’un canvi a la ciutat de Barcelona, la necessitat d’una ruptura real i de modificar els paràmetres de la política. Perquè si des del Procés Constituent acostumem a parlar de la crisi del règim de 1978 i de la necessitat d’una nova Constitució de la República Catalana també m’atreveixo a dir que hi ha ha una crisi de règim a la ciutat de Barcelona. Per tant es necesita refundar, en bona part, la democràcia que va emergir l’any 1979 i que ha acabat col·lapsant, s’ha acabat trencant. Personalment no crec que hàgim de parlar de crisi del model municipal del 1979, perquè certament els primers ajuntaments democràtics van intentar fer moltes coses trencadores a moltes ciutats i pobles, en molts casos se’n varen sortir, i alguns ajuntaments van ser espais on es va intentar trencar el silenci i les mentides de la transició; però el que sí que ha col·lapsat, el que ja no s’aguanta més és el règim que surt de la palanca que representen els Jocs Olímpics de 1992 com a punt de partida d’una ciutat imaginada per i per a uns pocs.

Una ciutat en la que tot es ven, un aparador en el que tot s’ha de comprar, pensada per als visitants, pensada per i per als lobbies i poc –i cada vegada menys- per als barris populars i el veïnatge. Si hi vius, ho has de comprar tot, i si no compres ets exclòs de la ciutat.

Aquesta és una situació insostenible que genera desigualtats i discriminació. Barcelona té unes desigualtats socials entre barris terribles. S’ha focalitzat tot l’impuls dels negocis en el sector del turisme i els seus satèl·lits, que són irrespectuosos amb el medi ambient, amb les persones que viuen a la ciutat i amb la propia ciutat. Una activitat que ho engoleix tot.

La gent té la sensació de requisa, de robatori. Se’ns están robant les places, el Paral·lel, les Rambles, ens volien robar el Casc Antic de Sant Andreu, el Port Vell, el patrimoni per instal·lar-hi hotels, les escoles bressol, etc. i tot plegat executat amb decisions que són molt distants de la ciutadania. Es tracta d’un robatori que genera desigualtats, discriminació i manca de democracia real.

Una apropiació d'espais per als mercats que s'ha fet a cop de norma i normativa (plans d'usos, normativa de terrasses…) en les que la predicada "participació" ha estat inexistent i s'ha substituit per acords puntuals entre partits polítics, cosa que posa de manifest l'enorme distància existent entre l'administració i la majoria dels administrats.

Aquest robatori necessari per poder-ho vendre després tot cada copé s més visible als ulls de la ciutadania, i cada vegada hi ha més iniciatives que ho denuncien. En aquest sentit,constatem que hi ha un estat d’ànim important que busca aquesta necessitat de canvi, i les persones que hem treballat per oposar-nos a les dinàmiques oficials estem sentint com mai el menyspreu de l’administració per les nostres reivindicacions i la nostra feina. Els que hem estat teixint, intentant apedaçar la ciutat, que hem estat creant vincles… potser ha arribat el moment de fer un pas endavant. Perquè? Per frenar aquestes desigualtats, per recuperar de les mans privades allò que és públic, des del carrer fins als ens público-privats que són la delicatesen del model o de la marca Barcelona, per construir la ciutat des d’abaix i per reinventar-la. No ens podem quedar amb la nostàlgia dels temps passats (sovint falsa), sinó que hem de pensar els nous usos comunitaris d’allò públic.

Per aquests motius la necessitat d’una candidatura rupturista i unitària, que impugni el model Barcelona. En aquesta voluntat de ruptura será llà on ens trobarem.

Un poema per a l'Elisa Garcia

Al número d'agost de 1937 de la revista IDEAS, el Butlletí dels treballadors de FILATURES FABRA I COATS durant la col·lectivització, hem trobat aquest poema dedicat a l'Elisa Garcia, morta al front de l'Aragó el 24 d'agost de 1936.

Quan feia un any de la seva mort, i quan un carrer d'Harmonia de Palomar ja duia el nom de la miliciana, un company de feina li escrivia aquest humil poema d'homenatge.

No tenim cap referència per saber qui era en J. Salas que signa aquests mots. Ni sabem amb certesa si es coneixien amb l'Elisa. En tot cas, l'Elisa Garcia també havia treballat a la Fabra i Coats.

A ELISSA GARCÍA

En la contemplació del seu retrat

Quantes i quantes vegades

passant de nit la secció

m'he parat a contemplar-la

extasiat d'admiració.

La serenor de sos ulls

el somriurer de sos llavis,

i la gràcia de sos rulls,

m'ha donat la sensació 

que vivia, sense agravis, 

prodigant sa abnegació.

¡ Que depressa passa'l temps !

Sembla ahir que falaguera

sortia del seu treball

joiosa, humil, com era.

I ara parat davant d'ella

quanta pena sento al cor.

¡ Guerra sempre maleïda 

que'n segues vides en flor !

¡ Quanta sang arreu vessada

sens pietat i sense amor !

¡ Quanta amargura i tristesa

per no viure en Germanor !

¡ Quanta vilesa en els cors

per egoisme insensàt ,

volguent més esclavitzar 

dels pobles la Llibertat !

I devant d'aquest retràt

de la Elissa riallera,

em pregunto cap-ficàt,

si tota la massa obrera 

procedeix com es degut,

i es digne dels seus caiguts.

                                                 J. Salas

Quan Sant Andreu va ser Harmonia de Palomar

Bitllet de tren. Fons Viñas i Govern

En algunes entrades d'aquest blog hem fet referència als canvis de noms de carrers del nostre poble durant la guerra civil. No cal dir que el mateix poble va canviar de nom, com d'altres de la nostra geografia. Aquests canvis no només volien deixar constància i fixar en l'espai públic el nou poder emergit de la victòria de les organitzacions de les classes treballadores sobre el cop d'estat de juliol de 1936; també volien canviar l'imaginari col·lectiu i contribuir, d'aquesta manera, amb l'objectiu de la Revolució que iniciaven. Els canvis de nom evidenciaven i eren conseqüència del rol que a partir d'aquell moment assumirien les classes populars organitzades.

Les modificacions dels carrers solien substituir noms de religiosos o de persones o institucions conservadores o burgeses per nous i vells referents subalterns, com morts en la lluita contra els sollevats i capdavanters o mites obrers, conceptes de l'internacionalisme obrer, etc. En el cas dels topònims, era habitual eliminar les mencions religioses i substituir-les per d'altres geogràfiques. Així, Sant Adrià del Besòs va ser Pla del Besòs; Sant Climent de Llobregat , El Cirerer del Llobregat; Sant Quintí de Mediona, Aigüesbones; Sant Boi de Llobregat, Vilaboi; Santa Susanna, Montagut de Mar; i així fins gairebé un centenar de poblacions.

A Sant Andreu i a la Sagrera, tanmateix, la lògica fou una altra. El primer va ser Harmonia de Palomar i la segona Acràcia. Perquè? D'on ve aquest nom i quina repercussió real va tenir? En aquest article intentarem fer-hi referència i apuntarem algunes hipotesi donada la dificultat de reconstruir els esdeveniments tal com van passar ni d'entrevistar els protagonistes d'aquesta història complexa.

Influència anarquista

Per començar, cal parar atenció en el fet que el rebateig del nostre poble no inclogués una referencia geogràfica sinó que es decidís canviar per un concepte moral: Harmonia. La influència política d'aquesta decisió és clarament  l'anarquisme (asseveració poc arriscada si tenim en compte que era la ideologia més influent de l'obrerisme català). I m'atreveixo a assegurar que es decidí en un entorn sindical i fabril dominat per la Confederació Nacional del Treball: la CNT. 
El relat popular diu que el van triar alguns membres destacat de l'organització de la Fabra i Coats col·lectivitzada, cosa que té força sentit perquè el Comitè de Control va tenir molta influència al poble i a la Sagrera que, recordem-ho, va ser rebatejada Acràcia.

Destacarem tres noms:

A Josep Senserrich Illa (1905-1992) hi ha qui li atribueix la idea de l'Harmonia. Va ser un anarquista interessat per la cultura, escriptor i poeta, col·laborador de la revista que editaren els treballadors i treballadores de la fàbrica en l'època de la col·lectivització. Deixà la família després de la guerra civil rodant per diversos pobles catalans fins que s'afincà a El Torricó, la Llitera, on visqué en una cabana destartalada fins la seva mort. Per a la gent del poble va ser una persona peculiar a qui li agradava viure, parafrasejant una publicació local, "a la seva manera". 
Afegim que, arrel de publicar aquest article ens hem assabentat que Josep Senserrich va tenir una filla a qui va posar de nom, precisament, Harmonia. Un cop acabada la guerra van obligar-la, a ella i als seus germans, a canviar-se'l.
A continuació podeu llegir un poema de Senserrich.

Butlletí dels treballadors de FILATURES FABRA I COATS,
EMPRESA COL·LECTIVITZADA. Número 6, Setembre 1937

Andreu Capdevila

Un altre dels protagonistes podria ser l'Andreu Capdevila (1894-1987), un anarquista de la vella escola, bregat en les lluites sindicals, que assumí una gran càrrega de responsabilitat al poble quan els militars feixistes dugueren a terme el cop d'estat a l'Àfrica. Segons ell mateix explicava, va participar en l'assalt a les casernes, i va ser un dels que organitzaren el saqueig posterior. Fou una de les persones de referència dins del Comitè de Control de la Fabra i Coats pel seu tarannà conciliador i els amplis coneixements de l'economia cooperativista. Va ser president delegat en el Consell d'Economia de Catalunya, des d'on col·laborà en la redacció del revolucionari Decret de Col·lectivitzacions i de Control Obrer. El 16 d'abril al 5 de maig de 1937 va ser nomenat Conseller d'Economia de la Generalitat de Catalunya. Un cop acabada la guerra es va haver d'exiliar i  no deixà mai d'escriure en revistes polítiques anarquistes ni de participar en actes de la CNT. Era una persona respectada i admirada per la seva profunda formació econòmica i política.

Pere Tort Fernández

I qui sap si en Pere Tort Fernández (1901-1941)  i el seu germà Salvador també participaren en la presa de decisió del nom. Ambdós eren militants de la CNT i treballadors de la Fabra. S'incorporaren al Comitè de Control de l'empresa col·lectivitzada i hagueren d'exiliar-se quan acabà la guerra civil, patint diferents sorts. D'en Salvador en sabem poca cosa, només que seguí amb la seva militància a França; i d'en Pere, malauradament, sabem que ingressà en diversos camps de concentració francesos fins a incorporar-se a la 63 companyia de treballadors militaritzats de Cravant, per treballar (treball esclau) en les fortificacions de la línia Maginot. Allà fou pres pels alemanys el 14 de juny de 1940 i empresonat en un camp proper a Le Mans, i posteriorment al Stalag X-B, amb matrícula 50.955. El 28 de gener de 1941, arrel de les mortíferes gestions de Serrano Súñer amb Hitler, fou deportat a Mauthausen (Alta Àustria) amb número de matrícula 3.740. Dels 254 espanyols del convoi moriren 180. Des d'allà fou traslladat al veí camp de treball de Gusen, amb matrícula 11.639 on morí per les terribles condicions de treball, higièniques i sanitàries. A data d'avui és l'únic andreuenc mort en camp de concentració nazi del que tenim constància.

Tot i ser una fàbrica amb important presència femenina, no tenim constància que cap dona participés en el Comitè de Control. Això té dues explicacions: la CNT (i el moviment obrer en general) era una organització masculina. Les dones i les seves reivindicacions hi tenien poca cabuda. I a més a més, en el cas que poguessin haver format part del Comitè, segurament mai ens arribarà la seva història, perquè aquesta també massa sovint pren els homes com a únics protagonistes i actors de la història, ofegant les veus de les dones. 
Per això hem hagut de fer referència als homes que ens consta que hi van formar part, sense descartar que aquesta pot ser una visió esbiaixada de la realitat.

Presència de l'Harmonia

Ara bé, malgrat la voluntat de les diferents estructures de poder creades arrel de la victòria sobre els sollevats el juliol de 1936, en quin grau es va assumir el canvi de nom del poble?

Fons Guinart

Per començar cal dir que no hem localitzat cap document que acrediti el canvi de nom (de Sant Andreu a Harmonia) en les actes de l'Ajuntament de Barcelona.
La primera vegada que es cita en la documentació institucional és del 27 de maig de 1937 quan es deixa constància del dèficit de centres d'ensenyament primari a "la barriada d'Harmonia de Palomar". Aquesta és una cita molt tardana, que posa de manifest que les institucions "burgeses" vivien la Revolució al seu ritme, incapaces de fer front a la velocitat de creuer que havia agafat des del 19 de juliol de 1936 la política catalana. Amb tot, la denominació més habitual fou sempre la tradicional.

Tanmateix, "Harmonia" aparegué molt abans en la documentació dels nous organismes revolucionaris, però sense una uniformitat d'ús. "Sant Andreu" i "Harmonia" s'empraren indistintament i no és possible establir cap criteri d'utilització. La mateixa documentació generada per la nova burocràcia revolucionària és, fins i tot, contradictòria, utilitzant la denominació tradicional en textos revolucionaris, i a l'inrevès.

Podeu veure alguns exemples en les imatges que acompanyen aquest text.

I perquè no Tramuntana de Palomar?


Dèiem en començar l'article que, a diferència de la lògica habitual en la substitució de les referències catòliques per d'altres de geogràfiques en els canvis de topònim, a Sant Andreu i a la Sagrera (ambdues referències religioses) s'escolliren referències de la moral i la política laica i anarquista. Sabem que l'"Harmonia" no fou ben rebuda per tothom. 
D'una banda podem assegurar que els sectors més reaccionaris i contraris a la República no acceptaren el nou nom; però tampoc alguns sectors del republicanisme conservador. Per això intentaren modificar-lo en plena guerra civil.
A la revista Foc Nou de desembre de 1937, publicació editada per l'Ateneu Obrer de Sant Andreu trobem la següent notícia:

"Sabem que entre diverses entittats locals s'estan efectuant actives gestions per tal de donar a la nostra barriada un nom diferent del que actualment ostenta.
Dels treballs duts a terme per la Comissió nomenada, la presidència de la qual creiem radica a Acció Catalana, procurarem donar compte en el número vinent"

A l'Editorial  del número de gener de 1938 segueix:

"Segons l'exposció a elevar a la Corporació Municipal s'indica la necessitat de substituir el nom d'Armonia de Palomar (sic) pel de "Tramuntana" o "Tramuntana de Palomar", aduint com a elements de judici a aquesta proposició el fet de que, geogràficament, figura aquesta barriada al punt Nord de la capital de Catalunya".

No tenim cap constància documental d'aquesta demanda elevada a l'Ajuntament, que posa en evidència que, efectivament, sembla que sí que es modificà el nom de Sant Andreu; però tampoc no tenim cap informació de les reaccions que causà la nova proposta. No hem localitzat ni un sol document expedit des del gener de 1938 en la que s'empre aquest topònim. Sembla que només fou una proposta, ja que se segueix amb la mateixa alternança indiscriminada entre "Sant Andreu" i "Harmonia".

Fons Guinart

Una carta ben especial

Com podeu llegir, en aquest article hem estat incapaços de documentar el canvi de nom i d'avaluar quin va ser el seu ús real. Sabem que no fou acceptat per tothom, i que fins i tot els moviments revolucionaris l'empraren al mateix temps que feien servir el nom tradicional.
El que sí que sabem és que Sant Andreu es va dir Harmonia de Palomar, i que el servei de correus reconeixia aquesta denominació i la dels carrers als que es canvià el nom. Us deixo amb una carta ben especial (a la que dedicarem un nou post) que arribà a la seva destinació. Es tracta d'una targeta postal de campanya de setembre de 1938 adreçada a Paquita Badia, veïna del carrer Elisa Garcia d'Armonia de Palomar.

Centre d'Estudis Ignasi Iglésias