L’ús dels mòbils i la ciutat que s’esborra

Fa uns dies que vaig publicar aquest article a la secció d'opinió de Catalunya Plural. Podeu accedir-hi clicant aquí, o llegint-lo a continuació.

...

• “Ep, on ets, on quedem”
• “T’he enviat la ubicació”
• “Ah sí, ara ho miro… em diu que sóc a 13 minuts…”
• “Fins ara”

Aquests són missatges intercanviats per dos barcelonins que fa una dècada potser hagués estat:

• “Ep, on ets, on quedem?”
• “Sóc al Cafè de l’Òpera, a les rambles”
• “D’acord, en 10 minuts sóc aquí…”

Els mòbils han canviat les nostres vides, la nostra sociabilitat i la nostra percepció de l’entorn. Ho tenim tot a un clic de distància, gravat en una aplicació comercial. 

El mòbil ha transformat la nostra manera de comprar, ens ha fet pràcticament oblidar com llegir un mapa d’un indret desconegut, ha anul·lat els noms dels carrers i de les places i, fins i tot la mateixa realitat de carrers i places. Podem comprar una samarreta amb pocs clics, i un missatger precari ens la portarà en bicicleta a la porta d’un centre comercial, o al bell mig del Parc de la Ciutadella, si volem, a les coordenades on siguem en aquell moment, gairebé sense saber el seu preu, ni tenir cap interès per indagar com es diu el lloc on ens la portaran que s’ha transformat en la icona d’una fletxa en el nostre dispositiu mòbil.

L’entramat de carrers i places del nostre poble o ciutat, el nostre espai públic, són una construcció social, en la que es combinen elements arquitectònics i urbanístics, però sobretot marcats per l’ús que en fem, per com ens hi referim, per com s’ha transmès, de generació en generació, de veïna a veïna, el seu nom, oficial o no, i el seu ús. 

Aquesta transmissió és un llegat que genera un capital cultural, social i humà que l’ús massiu dels mòbils està debilitant. Es tracta d’un capital cultural que enforteix els nostres vincles comunitaris, que els dona sentit i els ubica en un entorn que generalment és el de la nostra proximitat.

Durant uns anys he estat el responsable polític de posar o treure noms de carrers i places dels carrers de Barcelona, i cada vegada que sóc amb algú que envia una ubicació per mòbil em pregunto per la utilitat de la tasca que tenia encarregada. Quin sentit té posar noms de carrers si puc encarregar que em portin una pizza al Fossar de la Pedrera del Cementiri de Montjuïc, sense tenir ni idea de res d’on sóc?

La trama de carrers, places, passejos, rambles, placetes, jardins, travesseres, baixades, passos… dona sentit a la pell de la nostra ciutat, l’ordena d’una manera més o menys arbitrària i prova d’explicar-la, o en tot cas explica d’on venim i qui o què ha estat considerat rellevant de ser commemorat.

Quan pronunciem el nom d’un carrer ho fem en una doble vessant: la simbòlica i la física. Amb la física assenyalem un lloc concret i existent, un punt de la pell urbana, l’indret on trobar-nos amb un conegut; mentre que amb la simbòlica evoquem un llegat cultural i social transmès des de temps immemorials, en molts casos. Totes dues vessants, la simbòlica i la física, estan en perill d’extinció si deixem de pronunciar els noms dels carrers i de les places.

De la mateixa manera que cada cop som menys capaços de llegir un mapa perquè l’aplicació del mòbil ens explica de manera absolutament funcional com arribar als llocs sense fer l’esforç de situar-nos en l’espai, i per tant, perdem coneixement del nostre entorn, també perdem la història i el que s’amaga darrera de les denominacions dels nostres carrers.

Posar nom a un carrer o a una plaça és un acte molt característic de les societats occidentals, i és un acte polític. Si fos una decisió administrativa serien una correlació de números, per exemple, però no és així. Des de l’època medieval, Barcelona assigna noms als seus carrers, sobretot de sants, reis, elements geogràfics o gremis, que donen caràcter a la Ciutat i defineixen les seves classes dirigents: clergat, noblesa i petita burgesia, i així seguirà durant molts segles. En els darrers anys s’ha revisat aquest nomenclàtor per adaptar-lo a les noves realitats de la Ciutat.

I tanmateix, tot podria no servir de res si no fem un esforç per anar més enllà de la tirania de les aplicacions i d’un capitalisme que ens empeny a no gaudir de l’espai públic, a no viure’ls, a no dir-lo, i ens aboca a esborrar-lo tancant-nos a casa i a no mirar-lo, a banalitzar el nostre espai públic, que esborra els significats dels noms de la nostra quotidianitat i que ens empobreix culturalment.

Diguem tots els noms, diguem els noms dels nostres carrers, els oficials o els populars, per reconèixer-nos, per retrobar-nos, per no caure en l’abisme de viure en una ciutat virtual. Dir els noms és fer comunitat i construir experiències compartides i arrelades en la nostra quotidianitat.

Una intervenció memorial a les obres de la Via Laietana

La reurbanització de la Via Laietana preveu una intervenció memorial al seu pas per la Jefatura Superior de Policia de la Via Laietana que hauria d'executar-se en les properes setmanes. 

No podíem intervenir a la Via Laietana sense preveure algun element diferencial a la Jefatura, que va ser l'epicentre de la xarxa de la repressió franquista a Barcelona durant més de 40 anys. A les seves cel·les, els diversos cossos policials que l'han ocupada, hi han tancat a centenars de persones des de la seva inauguració fins la mateixa democràcia, i s'ha practicat la tortura de manera sistemàtica. Es tracta de l'espai més simbòlic de la repressió a la Ciutat, que està en el centre de moltes demandes de les entitats memorials i dels col·lectius de persones represaliades de fa molts anys.

Les obres fa una setmana

Des de la Regidoria de Memòria hem treballat intensament amb el teixit memorial de la Ciutat per tal d'aconseguir la conversió de l'equipament policial en un espai de memòria, que ha de ser complet i centrat el la reparació de les persones represaliades, la divulgació de la geografia del terror franquista a Barcelona, i un lloc de pensament i debat sobre la tortura institucional. Com hem dit en moltes ocasions, l'Ajuntament de Barcelona i les entitats hi hem treballat intensament, i ho hem fet juntes.

L'any 2019 es va fixar la seva memòria amb un faristol que ha estat vandalitzat en dotzenes d'ocasions, i que s'ha hagut de retirar temporalment per les obres del carrer. Es tracta d'una senyalització explicativa, en la que hi narrem la història de la Jefatura i el seu significat per a la història de la Ciutat, i convé llegir-la. Un faristol sempre és un homenatge, però també una eina de divulgació.

La intervenció que està prevista properament la complementa, i ja no és una senyalització contextualitzadora, sinó un memorial evocatiu per a que tothom que passegi per la vorera Llobregat de la Via Laietana se n'adoni de la importància del número 43 i al mateix temps serveixi de reparació fins que el convertim en un espai de memòria.

Algunes entitats de la ciutat ens havien demanat que "bategéssim" l'espai del davant de la Jefatura amb un nom propi, com el "Pla dels represaliats i les represaliades", per exemple, però mai no vaig veure clar trencar la unitat urbana i històrica de la Via Laietana, un carrer amb una història molt potent en la construcció de la ciutat capitalista, i un símbol en sí mateixa. En canvi, des de la Regidoria vam proposar una intervenció urbana subtil, simbòlica i evocadora, amb un missatge polític clar que fos vista per tots els que passegin pel carrer.

Les llambordes amb lletres,
en preparació

Es tracta d'incorporar una sèrie de llambordes de color fosc en el nou paviment que formin dues fileres transversals, des de la façana de la Jefatura fins a la calçada, a banda i banda de la porta principal. Algunes d'aquestes llambordes tindran lletres, que formaran les paraules "Veritat",  "Justícia", "Reparació" i "Memòria", dues a cada banda, per a que puguin ser llegides tant si passeges de mar a muntanya com a la inversa.

La Jefatura Superior de Policia de la Via Laietana és l'espai més simbòlic de la repressió institucional a Barcelona, el cervell de la xarxa repressiva del franquisme, el "molino sangriento" per als anarquistes, el lloc de vexacions per a les persones que, històricament, no s'han identificat i han transgredit la moral nacional-catòlica i els col·lectius LGTBIQ+, l'indret de tortures als independentistes... no hem de deixar de reivindicar el seu "retorn" complet a la ciutadania que l'ha patit. I mentrestant, seguim lluitant per fer que la policia l'abandoni i es converteixi en espai públic de memòria.

Confio que podrem veure en poques setmanes la intervenció memorial "Veritat, Justícia, Reparació i Memòria".

Parlament en motiu del Dia Internacional de les Víctimes de l'Holocaust 2020

Shalom, t’aves baxtalo, bona tarda,

75 anys de l’alliberament de Mauthausen, i tanmateix tan a prop.

Auswitch, Birkenau, Chelmno, Belzec, Sobibor, Dachau, Buchenwald, Ravensbrück, Gusen, Mauthausen... i tants d’altres camps que encara avui són una agressió constant que ens colpeja les ments i  l’enteniment. I front als cops: record, homenatge, compromís i memòries.

Aquest acte a la Generalitat, i la cerimònia del record que farem seguidament al Saló de Cent de l’Ajuntament, són commemoracions que si avui fem les institucions és gràcies a la feina de les entitats cíviques que porten dècades lluitant i treballant perquè no es perdi la memòria de la deportació, i són commemoracions que no podem fossilitzar, que han de ser vives.

Aquests actes són una resposta als cops d’aquella agressió constant que són Auswitch i la resta dels camps.

Uns camps de treball i d’extermini que no van ser una casualitat, un episodi o una excepció, sinó que van ser la materialització extrema dels discursos de l’odi.

No es comença matant. Es comença estenent els discursos de l’odi, normalitzant-los i finalment odiant.

Auswitch va ser una cosa humana. L’antisemitisme i el racisme són una cosa humana. 

L’odi als jueus va ser un dels detonants d’aquests assassinats en massa, planificats com a extermini en el sentit més extrem, el d'eliminar de la terra i de la memòria l’existència del poble jueu, del poble gitano.

Més de 6 milions de jueus i jueves van ser assassinats, però les màquines de matar també acabaren amb la vida de centenars de milers de gitanos i gitanes, persones que s’identificaven amb opcions sexuals i afectives no normatives, testimonis de Jehovà i altres minories religioses, maçons, persones amb diversitat funcional, persones malaltes i militants antifeixistes o simplement opositors al nazisme.

Als horrors insuportables de la Shoà i el Porraimos també hi hem d’afegir la matança de les dissidències polítiques, entre d’altres. Més de 5.000 republicans i republicanes espanyols van ser assassinats a Mauthausen, Ravensbrück, Dachau, Buchenwald, Gusen... Més de 700 barcelonins i barcelonines van ser deportades.

No podem permetre que cap memòria individual dels que van ser deportats no tingui el seu record, no es difongui la seva ensenyança i la seva transmissió en la nostra memòria col·lectiva com a societat. Dir tots els noms és i ha de ser una premissa contra el mal radical.

I cal que ho diguem i ho expliquem. No valen les commemoracions buides. La commemoració és per alçar la veu i no per callar-la. 

Fa pocs dies el primer ministre holandès va demanar perdó en nom del govern per l’actitud del seu país front l’Holocaust. En canvi, Felip VI, aquesta setmana a Jerusalem, ni tan sols va citar l’assassinat dels espanyols i espanyoles deportats per ser republicans i defensar el govern legítim sorgit de les urnes.

El ritual i la commemoració no van de silenci. Al contrari, van d’alçar la veu i són compromisos.

Auswitch ens interpel·la. Auswitch ens estira i ens reclama.

Auswitch no només ens fa mirar al passat, sinó que és una mirada al món d’avui: què podem fer juntes per garantir un present i un futur antifeixista, antilgtbifòbic, just, respectuós amb les seves diversitats, antimasclista, igualitari i internacionalista?

Perquè hem de tenir present que no només recordant s’evita la repetició. Amb la memòria i les polítiques públiques de memòria, que són imprescindibles, no n’hi ha prou. Dir que és impossible que torni a passar és mentida. És un engany vestit de revisionisme, de negació o de suposada indiferència.

I alerta, perquè els revisionistes, els negacionistes i els falsos indiferents ja són a les institucions i governen també ben a prop nostre.

La banalització pot adoptar moltes disfresses. El silenci és una forma del negacionisme.

Amb aquesta i amb totes les commemoracions ens conjurem a desemmascarar la banalització i els silencis, i a combatre els discursos de l’odi.

La commemoració ens deixa el llegat de la feina tossuda i obstinada que hem de fer cada dia: l’antifeixisme.

Auswitch, Chelmno, Treblinka, Sobibor, Buchenwald, Mauthausen, Gusen, Ravensbruck... ens deixen l’exigència ètica del compromís amb l’antifeixisme.

Avui  és un dia pel record i per l’esperança. Poder estar vius aquí, avui, recordant l’Holocaust amb vosaltres és la constatació de la supervivència dels diferents pobles, cultures, opcions polítiques i de vida, i creences que el nazisme volia anihilar.

De l’horror dels camps va sortir la convicció que no hi ha ciutadans de primera i de segona, que la democràcia, per imperfecta que sigui, requereix salvaguardar i protegir els drets de les cultures diverses, de les diferent maneres d’entendre el món i la societat, i l’exigència ètica i política de plantar cara a les ideologies que propugnen l’odi, l’antisemitisme i els racismes.

Mai més. Enlloc. Contra ningú.

Naistuke, toda raba, moltes gràcies

Raval més enllà de l’operatiu: acabar amb l’especulació al barri

En el darrers dies, Ciutat Vella i el Raval han tornat a ser notícia per un gran operatiu policial contra el tràfic de drogues. Es tracta d’un operatiu conjunt de Guàrdia Urbana i Mossos d’Esquadra que es va coordinar amb una altra investigació del Cos Nacional de Policia, unificada pel jutjat número 16 de Barcelona.

Aquesta operació ha intervingut en 35 domicilis i locals, que se sumen als que es van intervenir en l’operatiu de l’octubre passat i a les desenes i desenes d’entrades a pisos i locals des de l’any 2016, que han possibilitat el tancament de més de 200 punts de venda i/o distribució de drogues al llarg dels darrers quatre anys. Tal com explicava l’Intendent de la Guàrdia Urbana de Ciutat Vella el dia de l’operatiu, la feina policial s’ha consolidat gràcies a incorporar la tasca dels veïns i les veïnes que s’han organitzat durant aquests anys i que han ampliat el punt de mira des del qual analitzar la problemàtica, afegint-hi les vessants social, educativa, de salut i d’habitatge. Aquesta operació serà un punt d’inflexió, que se sumarà a les conseqüències de l’operatiu de l’octubre de 2018 i a la feina de pluja fina de més de dos anys.

Una pluja fina, però insistent, que no és només policial, i que ha estat i segueix sent liderada per l’Ajuntament de Barcelona i el Districte de Ciutat Vella, que ha invertit més de sis milions d’euros en els darrers dos anys i escaig en un pla integral per abordar la situació. Un pla que ha inclòs reforços policials, però també, i en el mateix nivell d’importància, l’ampliació a Ciutat Vella dels serveis de salut pública i atenció a les persones amb drogodependència, mesures de prevenció, millores a l’espai públic de les zones més afectades, així com un programa específic de detecció i mobilització d’habitatges buits per a evitar ocupacions relacionades amb el tràfic de drogues i combatre l’especulació que contribueix a alimentar aquesta problemàtica.

Dèiem que estem segurs que l’operatiu de la setmana passada serà un punt d’inflexió, molt visible i relatat detalladament pels mitjans de comunicació, però també hem de ser conscients que el negoci del narcotràfic deixa, per allà on passa, multitud de víctimes i diversa tipologia de delictes, i que només s’hi pot fer front quan les mesures policials es combinen amb les socials, urbanístiques i de salut. Tant els veïns i les veïnes que viuen amb por a les seves cases, com les mateixes persones que pateixen toxicomanies saben que cal aquesta combinació d’accions i mesures.

L’operatiu policial del passat 20 de juny és una bona notícia per al Raval i per a Ciutat Vella, però fóra bo que la mateixa col·laboració entre policies es donés també en altres àmbits de les administracions a l’hora de fer front a problemàtiques que roseguen les ànimes dels barris i que creen les condicions necessàries perquè el tràfic de drogues s’escampi. La principal és l’especulació immobiliària, que és una forma de violència que passeja pels nostres carrers amb trajo i corbata i que buida els barris per fer un negoci il·legítim. Tant de bo, deia, que la propera gran operació no hagués de ser policial sinó que fos una gran operació que acabés amb l’especulació criminal amb l’habitatge.

En els darrers dos anys, el Raval ha estat protagonista als mitjans de comunicació arran dels problemes vinculats a la venda de drogues, i pateix encara per altres qüestions, com la seguretat, la desigualtat, la manca d’habitatge assequible i l’expulsió del comerç tradicional i dels veïns, entre d’altres. El Raval, però, és sobretot un barri vibrant i creatiu, on conviuen múltiples comunitats de llengües, cultures i religions d’arreu del planeta que contribueixen a reinventar la Barcelona del segle XXI, i amb un teixit comunitari riquíssim i compromès amb el barri, la ciutat i el país.

Malauradament aquests dies hem tornat a llegir titulars i a sentir tertulians que utilitzaven els problemes de seguretat per estigmatitzar el barri del Raval i les seves comunitats. Que ningú, mai més i enlloc ho torni a fer.

Si prems aquí veuràs l'article a Catalunya Plural, el mitjà on va ser publicat el 30 de juny de 2019.

Quatre noms de carrers i places de la Barcelona Vella que necessiten una revisió crítica

Aquest article es va publicar a Crític el 15 d'abril de 2018. Podeu accedir-hi pitjant aquí

Els polítics que han governat històricament les ciutats ens han venut el relat que les intervencions als carrers són neutres, i que responen a criteris tècnics per donar servei a la ciutadania a qui, habitualment, no han preguntat. Tanmateix, més enllà del discurs, que ha consolidat aquesta visió, les seves actuacions responen a concepcions ideològiques de la societat i de l’espai públic. No pot ser d’una altra manera. Ho fa tothom qui governa. Si en el principi de tota la vida social hi ha el llenguatge, en la base de la nostra percepció dels carrers i les places hi ha el seu nom. Expressant-lo construïm el món.

Els noms dels carrers que coneixem són el nostre món, la nostra quotidianitat i, per això, són espais de lluites de poder simbòlic i de creació d’hegemonies. Donar un nom o un altre a una plaça, verbalitzar-lo, contribueix a normalitzar i a fer quotidià un fet, una persona. L’espai públic és el lloc on s’experimenta la vida social, on ens retrobem i ens reconeixem. Triar el nom d’una plaça és un fet profundament polític.

Ciutat Vella va ser la capital de Catalunya fins al 1897. La primera ciutat del país on, per tant, es concentraven més espais representatius i, en aquest sentit, els seus carrers i les seves places sempre han estat l’altaveu català per a la creació d’hegemonia política i cultura. Avui és el Districte en el qual les decisions sobre el nomenclàtor segueix tenint més repercussió. Que una amplíssima majoria dels carrers i places estiguin dedicades a homes i que les poques dones que hi ha siguin propietàries de terrenys o santes és una bona fotografia del que ha estat històricament la nostra societat i de qui ha manat tradicionalment. Per això és necessari fer una revisió crítica en la qual m’aventuro a problematitzar quatre casos concrets: el carrer del Duc, Joan de Borbó, Antonio López i Sant Domènech del Call.

Carrer del Duc… però quin duc?

El carrer del Duc va perdre la Victòria el 2007. Fins aleshores es deia «Duc de la Victòria»

com a homenatge a Joaquín Baldomero Espartero y Álvarez de Toro, l’home que ordenà el bombardeig de la ciutat per sufocar la revolta de novembre de 1842 des de la fortalesa de Montjuïc. Es destruïren més de 400 edificis de la Barcelona dins de les muralles i moriren una trentena de persones. La repressió fou brutal, i el seu programa incloïa dedicar un carrer al responsable de la matança. Fa una dècada el Consistori va fer un canvi important però insuficient en despersonalitzar el nom del carrer. Va ser un canvi astut que manté l’honorança a Espartero en la memòria popular perquè en passar pel carrer ens preguntem «carrer del Duc. Quin Duc?… El de la Victòria», aquell qui va dir que “pel bé d’Espanya és convenient bombardejar Barcelona almenys un cop cada 50 anys“.

Joan de Borbó ha de ser nom de dona de la Barceloneta: Emília Lloca

Els partits catalanistes coincideixen en la necessitat de canviar el nom del Passeig de Joan de Borbó. També hi ha un acord ciutadà implícit a la Barceloneta. Però no n’hi ha a l’hora de triar el nom nou. D’una banda, una important representació de persones i entitats han recollit firmes defensant que el passeig s’ha de dir Emilia Llorca, que va ser el pal de paller de bona part del moviment veïnal del barri a les acaballes del segle XX. Aquest nom honoraria una memòria infrarepresentada en el nomenclàtor barceloní. D’altra banda diversos partits i entitats consideren que s’ha de retornar al nom amb el qual és conegut popularment: el Passeig Nacional. Malauradament, alguns creiem que aquest nom porta implícita una càrrega política difícilment defensable atès que es va implementar en la dècada de 1840, per celebrar la Constitució de 1843, reaccionària i combatuda des de Catalunya. A Barcelona va provocar la bullanga aixafada per Espartero bombardejant la ciutat. Semblaria estrany retornar un nom que volia refermar una victòria per les armes i que normalitzava la repressió. En aquest cas tot sembla indicar que una suposada ressignificació és impossible.

Entre el Marquès de Comillas i les bullangues

El canvi de nom de la plaça d’Antonio López, primer marquès de Comillas, és segurament la que ha generat més debat i mobilitzacions populars. En aquest sentit, hi ha un consens general en la idea que els noms representatius de la ciutat no poden homenatjar actituds ni persones amb actituds contràries als drets humans més elementals. Certament, López va ser un dels homes al voltant del qual va pivotar la política, els negocis i la cultura de la Barcelona (i Catalunya) del XIX i té una biografia complexa amb força episodis censurables. Un dels cabdals és que va fomentar la seva fortuna en el tràfic de persones: era un esclavista. La seva estàtua va ser enderrocada el juliol de 1936, recol·locada pels franquistes i traslladada fa poques setmanes. Periòdicament era protagonista d’escarnis ciutadans.

Hi ha diverses propostes per al seu nou nom: Nelson Mandela i Idrissa Diallo (ambdós homes) o Clotilde Cerdà. Evidentment tots tres mereixen ser presents en el nomenclàtor barceloní, però els dos primers estableixen una certa jerarquització de les víctimes que pot ser incòmode. Paral·lelament, l’Ajuntament va aprovar el canvi per «Bullangues» (amb el suport de més d’una dotzena d’entitats memorials), un moviment insurreccional barceloní que va ser punt de llança de moviments de conquesta de drets durant el segle XIX que es donà a la Barcelona Vella i que tingué un dels seus primers episodis allà on avui hi ha la plaça d’Antonio López i abans del pas dels revolucionaris s’hi alçava el Convent de Sant Sebastià. La polèmica està servida i tots els raonaments hi tenen cabuda.

Sant Domènec del Call i la matança de 1391

Aventuro que una darrera polèmica pot ser per Sant Domènec del Call, probablement el

nom més infame de la ciutat, amb més de 500 anys de presència en el nostre nomenclàtor. El dia de Sant Domènech de 1391 es va dur a terme una matança en el Call barceloní: ciutadans cristians barcelonins van assassinar a unes 300 persones de religió jueva i es destruí una xarxa social perfectament integrada a la ciutat antiga. Ras i curt: el nom del carrer homenatja la matança i consolidà l’hegemonia religiosa i retrògrada de la ciutat, esdevenint també un recordatori per als qui s’atrevissin a professar una religió que no fos l’oficial. No hi ha cap dubte de la vilesa del nom, però en aquest cas sorgeixen els dubtes que tenen a veure amb els noms històrics referents a sants que tenen una presència històrica en el nomenclàtor, que han donat noms a barris o a carrers veïns i que sovint han perdut la càrrega política i simbòlica que tenia cinc segles enrere.

La ciutat popular, els moviments per aconseguir llibertats, les dones, les persones d’orígens diversos i les cultures no dominants estan infrarepresentades en el nostre nomenclàtor i això configura una ciutat poc respectuosa amb la diferència, masclista i uniformitzadora. Encara ara la seva modificació és una necessitat ciutadana i, com he intentat explicar amb aquests casos no és una tasca fàcil. Amb tot, la ciutat i els seus veïnats s’ho mereixen.