Un iceberg a la costa de la Barceloneta

Sovint els esclats d’indignació popular passen a la història com episodis estancs que s’expliquen en ells mateixos al ritme que els minven les forces, es desnaturalitzen o són reprimits per l’autoritat. Aquest mes d’agost el barri de la Barceloneta ha estat el focus d’un d’aquests moviments aparentment espontanis que han de ser llegits amb perspectiva històrica: si bé és cert que alguns comportaments incívics van ser l’espurna de les mobilitzacions, el foc que ha cremat s’ha degut a la saturació que provoca l’explotació turística continuada en la vida diària de milers de persones que no són al barri de visita, sinó que és el seu lloc de residència i relacional.

La saturació

Saturació. Aquesta és la paraula. Massificació. Aquesta n’és una altra. Sobrecàrrega també serveix per explicar com una sèrie de concentracions reduïdes es converteixen en una manifestació de més de 2000 persones fa uns dies, i una mobilització prevista aquest cap de semana a nivell de ciutat. I és que la Barceloneta no s’ha alçat contra l’incivisme, només. La gent de la Barceloneta s’ha trobat al carrer perquè aquest és un espai que ha deixat de ser-li amigable. Un lloc que ha deixat de ser seu per passar a ser l’escenari del mercat obscè del turisme.

I aquesta transformació gradual d’espai de la quotidianitat cap a espai impropi no s’ha donat per l’atzar de les conjuncions planetàries, ni és conseqüència de la fama mundial d’un racó excepcional. Ans al contrari, és la conseqüència d’un seguit de polítiques públiques sobre l’urbanisme, l’economia i la cultura que es vénen duent a terme a la ciutat de Barcelona des d’aquell somni olímpic que serví de palanca per promoure un model de ciutat altament desitjat per les elits econòmiques i polítiques locals.

Un model polític i social que vertebra el merchandising d’una ciutat completa, no només nociu per a la Barceloneta sinó per a tots aquells espais susceptibles de ser d’interès turístic –és a dir, interès de lucre per a uns quants- en un context de crisi econòmica perllongada des de fa més d’un quinquenni i tripulada per un govern municipal que ha demostrat el seu perfil neoliberal des del mateix dia que l’alcalde va prendre possessió del seu càrrec.

Dèiem, per tal de centrar el focus a la Barceloneta i les mobilitzacions de la seva gent, que la transformació del barri és la conseqüència d’un seguit de polítiques públiques disposades a treure el màxim benefici de la seva localització peculiar, al costat del mar, i la seva idiosincràtica xarxa urbana i social després d’un intens procés de desindustrialització.

Tenien un plan...

Algú pot considerar desorbitat remuntar-nos, per tal de contextualitzar aquesta transformació, al Plan de la Ribera, que pretenia urbanitzar des de principis dels anys setanta del segle passat bona part de la costa de la Barceloneta fins a Sant Adrià. Una gran operació urbanística que era també una gran oportunitat especulativa, i que va ser frenada per la incapacitat dels actors polítics del darrer franquisme d’aconseguir el finançament necessari i per la forta pressió veïnal que no defallí en uns anys difícils i perillosos per a la dissidència. Algú pot considerar inapropiat recordar alguns dels noms que volien intervenir en el projecte, com el constructor Josep Lluís Núñez o l'industrial Pere Durán Farell; alguns dels gestors, com un jove advocat anomenat Miquel Roca i Junyent; com la persona que havia de proveir el finançament, en Narcís Serra, president de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Barcelona i oncle del seu homònim, que fou el primer alcalde de la Barcelona democràtica (aquest i Roca compartien despatx d'advocat i militància en l'antifranquista FOC).

A algú, deia, li pot semblar fora de lloc remuntar-nos a l’època en que el règim assassinava Puig Antich, però a mi em sembla oportú fer-ho perquè, justament, el Plan de la Ribera, va ser repescat en democràcia. I els Jocs Olímpics de 1992 van ser l’oportunitat perfecta per a crear un discurs que el feia necessari i indiscutible.

Vull recalcar la continuïtat del projecte i la continuïtat dels homes (sempre homes) que projectaven la ciutat en benefici dels especuladors, sense tenir en compte les necessitats i les opinions dels veïns i les veïnes. I si bé és incomparable allò que decideix un govern totalitari del que projecta un ajuntament democràtic, a ningú se li escapa un incòmode fil soterrat que connecta els dos projectes.

La brutalitat de l’urbanisme tardofranquista se substituí per la modernor i l’elegància del disseny català de final del segle XX. I la foscor de l’absència de justificacions fou omplert per la llum i el missatge dels valors olímpics, que ben aviat es transformarien cap a la venda sense manies d’una ciutat cosmopolita, divertida, culta, atractiva i oberta al món.

L’obertura de la ciutat al mar dels primers noranta del segle passat també provocà la lenta desaparició d’un estil de vida a la Barceloneta, i l’abrupta modificació d’un entorn singular en benefici de l’urbanisme capitalista. Vist així, potser sí que calia remuntar-nos a aquells anys en els que la llarga nit del franquisme s'esllanguia i esdevenia una alba plena de promeses, i curulla de deutes.

I tot aquest viatge, remuntar-nos als anys setanta i noranta, l'he fet per entendre amb perspectiva que els veïns i les veïnes de la Barceloneta fa molts anys que conviuen amb la sensació que els roben el barri. Que saben que, com el títol d’un documental centrat en la seva experiència recent, “el barri s’ha de defensar”.

Les espurnes

La història contemporània de Ciutat Vella no es pot entendre sense la tensió provocada per l’especulació immobiliària i la del turisme. Les recents mobilitzacions de la gent de la Barceloneta sobten perquè han estat massives, però el seu salt a les portades dels diaris i els programes de sobretaula d’àmbit estatal no significa que siguin excepcionals. Aquest barri es caracteritza per disposar d’una xarxa social conscienciada i combativa, en la que les noves generacions de militants han conviscut amb les activistes veteranes locals, i on fa dècades que es lluita i es treballa contra l’expulsió dels veïns i les veïnes cap a altres indrets per culpa de la pressió immobiliària i en busca de tranquil·litat.

La construcció de l’hotel Vela i el projecte de modificació del Port Vell, així com algunes experiències cooperativistes i d’okupació durant els consistoris governats pels alcaldes socialistes juntament amb ecosocialistes i/o els republicans, remogueren encara més aquella xarxa en la que els joves i els vells aprenien els uns dels altres lluitant pel mateix objectiu: impedir que el batec del veïnat quedés ofegat per la taquicardia especulativa que es podía dir “turisme”, “pla d’ascensors”, “mobbing immobiliari”, “marginació”...

Tal com apuntàvem més amunt, són un seguit de decisions polítiques continuades i especialment contundents les perpetrades per l’actual equip de govern les que han provocat la indignació creixent dels veïns i les veïnes de la Barceloneta. Les recents aprovacions del Pla d’Usos de Ciutat Vella, la Normativa de Terrasses i la construcció de la Marina del Port Vell tornen a ser atacs directes a la comunitat. Perquè uns es facin rics, abans han d’haver robat els carrers a la població, i el port. L’administració de CiU s’ha convertit en el millor còmplice de les elits econòmiques.

Les espurnes canvien. La legitimitat roman. Fa uns dies la guspira que va encendre la Barceloneta va ser allò que alguns veïns i veïnes van considerar incívic, on hi trobem un sentiment de despossessió, aquesta sensació que el carrer ja no és de tots sinó que l’exploten impunement els turistes com un article d’usar i tirar. Falta de respecte per allò comú: “Acabar amb tots els pisos turístics”, reclamava una pancarta fa pocs dies. Tots. Tant els legals com els il·legals perquè no es tracta de legalitat sinó de legitimitat i defensa del bé comú.

Avui la guspira brama contra tots els pisos turístics i provoca que la FAVB convoqui una manifestació per aquest dissabte. Avui l’espurna no té adjectius: és el turisme, tant el barat com el car, el que trenca la ciutat. Avui la Barceloneta és Barcelona. És una altra punta que es fa visible del gran iceberg del descontent dels barcelonins i les barcelonines amb el model de ciutat que ens imposen.