Un matí amb l'Araceli Garcia

Un matí de dissabte més he d'agrair l'amabilitat d'una dona que l'any 1976 va viure la seva primera experiència política quan es va tancar junt amb tres-centes a la parròquia de Sant Andreu de Palomar per reivindicar millores laborals a l'empresa Motor Ibérica, on treballava el marit. Els seus records m'ajudaran a entendre el context d'aquestes esposes i mares que abandonaren l'anonimat al que les recloïa el règim i es convertiren en activistes obreres, gairebé sense saber-ho.

L'Araceli García va néixer a Castro de Río (Còrdova) en el si d'una família humil terriblement marcada per la guerra civil. L'àvia paterna de l'Araceli, tot i no saber de lletra, era una dona respectada en els ambients polítics d'esquerres del seu poble perquè participava en els mítings obrers tal com ho feien els homes, per reivindicar la dignitat de la seva classe. De resultes de la guerra, els franquistes van matar a tres dels seus quatre fills (dos estaven amagats a la montanya i l'altre va morir d'una terrible pallissa). A l'àvia la van rapar i passejar pel poble sota els efectes de l'oli de ricí. La van tancar a la presó i l'hi van tenir cinc anys. Amb tot, l'havien condemnat a mort, però va demanar un últim desig que la va salvar: va dir, en la sala on acabaven de dictar sentència, que volia que s'alcés aquell qui l'hagués denunciada. Ningú es va moure. El jutge li va conmutar la pena automàticament i la va canviar per cinc anys de confinament a la presó.

El pare de l'Araceli, el José, va viure amb la por de la guerra i les seves conseqüències al cos tota la vida, i no va saber adaptar-se a la situació de posguerra i dictadura següents.

L'any 1951 la família va arribar a Barcelona. S'instal·laren en una barraca que construiren al Somorrostro i al caps d'uns anys es feren una casa al barri de Llefià de Badalona. L'Araceli no anà a l'escola icomençà ben aviat a treballar per la subsistència familiar furtant caixes del mercat del Born per fer foc, o carbó d'una fàbrica veïna. Amb 11 anys va començar a treballar, i feia volar la imaginació quan la seva àvia li explicava les dramàtiques històries de la guerra a Castro de Río. Els seus relats l'estremien i l'han acompanyat tota la vida com a exemple de la fermesa i lluita contra qualsevol injustícia. L'àvia era una dona avançada al seu temps i la major influència de l'Araceli.

 

Trià una data ben significativa per a casar-se: el primer de maig de 1968. Sabia que aquest era un dia important, malgrat que ningú li hagués explicat exactament el seu significat. Tot i estar casada, mai no va deixar de treballar netejant cases i només parà el juny de 1976 per tancar-se a la parròquia de Sant Andreu de Palomar. Ho feina perquè reincorporessin el seu marit i la resta de companys en vaga i per aconseguir millores salarials. Va conèixer la majoria de les dones en les reunions a sindicats i les manifestacions i va ser del grupet que anà a visitar esglésies per a trobar la més adient.



Pancarta penjada durant la tancada al balcó de la parròquia:
"Obreros Motor Ibérica: pedimos solidaridad a la clase obrera"
(Fons Ignasi Pujades) 

Recorda de forma molt especial la solidaritat que es generà durant aquell mes i la capacitat d'organització d'unes dones que mai no havien viscut cap experiència similar. Recorda amb estima la més gran de totes, la senyora Pura, que aleshores tenia 58 anys i era molt creient; no com ella, que es declarava atea.



Tastà la solidaritat de tota la ciutat per aquella reivindicació quan el seu fill patí cremades en el cos i els metges de la Vall d'Hebron permeteren que, després de curar-lo, s'endugués el noi de tornada a la parròquia. "No es preocupi, li digueren, un dels nostres metges vindrà cada dia, el visitarà i li farà les cures". I així fou. Un metge de la Vall d'Hebron es desplaçava diàriament perquè la lluita havia de continuar. I seguí fins que les desallotjaren i més enllà. En una de les manifestacions la detingueren i passà pels calabossos de la temible comissaria de Via Laietana.

Aquella experiència convertí en realitat moltes de les idees que li havia incolcucat la seva àvia i la marcà per sempre: al cap de poc s'afilià al PSUC i després a les Comissions Obreres, de les que és delegada sindical fa molts anys i fins que es jubili, d'aquí a un parell de mesos.