He passat aquest matí de dissabte a Montcada i Reixac, amb
la Mercedes López
i el seu marit, en Rafael Hurtado. Ell era enllaç sindical de les Comissions
Obreres de Motor Ibérica l'any 1976, quan
es va dur a terme una vaga de tres mesos per reclamar millores
salarials i l'amnistia per als acomiadats i sancionats.
Ella, la Mercedes, va ser una de
les tres-centes dones que es van tancar a la parròquia de Sant Andreu de
Palomar durant el mes de juny d'aquell any, per tal que la reivindicació fos més
present en els mitjans de comunicació i aconseguir la solidaritat de la resta
del teixit fabril barceloní.
|
La Mercedes i el seu fill Raúl a mitjans dels anys setanta |
La Mercedes va néixer l'any 1945 a Montilla (Còrdova),
en una família marcada per la guerra civil. Tot i que no li van explicar mai,
sembla que el seu avi era considerat un "rojo" a la població. Amb llàgrimes
als ulls diu que, quan els feixistes prengueren el seu poble, obligaren a la
seva mare a beure oli de ricí i la passejaren per tot Montilla sense poder-se
contenir les necessitats. Aquest era un càstig que els militars franquistes utilitzaven exclusivament amb les dones, i tenia per objectiu marcar, assenyalar a les dones i, per extensió, les famílies dels "desafectos", que passaven a ser l'escarni dels veïns i els apartava de la vida social pròpia del lloc. A més, volia ser exemplaritzant, provocar la por a la repressió
a la resta de la població i mostrar la força dels vencedors. Més endavant, quan quedà embarassada de la Mercedes essent soltera
tornà a viure l'escarni de la societat que el franquisme creà a cop
d'afusellament i moral nacionalcatòlica.
|
La Mercedes (amb el coll tallat) rentant
el menut Raúl durant la tancada (Fons Ignasi Pujades) |
La Mercedes arribà a Torre Baró als deu anys, on vivien els
seus avis, i de ben menuda començà a patir per les injustícies i les començà a
encarar amb decisió i fermesa. En casar-se amb el Rafael, com la majoria de
dones de classe obrera, deixà de treballar amb un contracte i ho féu a casa,
elaborant vestidets o vanos, mentre cuidava de la mainada i col·laborava amb
l'Associació de Veïns i amb l'APA de l'escola del barri. Aquell mes de juny de 1976 es
tancà decidida amb els seus tres fills (el menut de nou mesos), tastà la
solidaritat com no recorda haver-la viscut més, i en sortí més conscienciada que mai i amb
moltes ganes de treballar per a la millora de la nostra societat. Fou aleshores
quan s'afilià al PSUC.
Tot i passar-nos tot el
matí recordant la tancada a la parròquia de Sant Andreu de Palomar, a la Mercedes l'assalta
l'emoció quan parla de la situació actual. I hem de fer una parada en
l'entrevista perquè les llàgrimes li brollen amb molta força. Per això, perquè
creu que el que estem vivint és el pitjor que ella ha vist mai i la injustícia
més gran, és una "iaiaoflauta" que ocupa seus bancàries, la borsa o
el que calgui, per tal de denunciar els culpables de la crisi.
|
La Mercedes (primera de l'esquerra) a la parròquia
durant la tancada. (Fons Ignasi Pujades) |
Moltes gràcies, Mercedes i Rafael, per la
vostra amabilitat aquest matí i per la vostra lluita.
I força, molta força per
les lluites que han de venir, que, malauradament, sembla que seran moltes.
La Sandra Ezquerra m'ha fet arribar el següent comentari:
ResponElimina"Malauradament o desafortunada, Rabassa. Que sense lluitar no estem vius. Gràcies pel post."
Gràcies Sandra,
jordi
Jordi, gràcies per recuperar episodis tan importants de la vida del nostre barri. Aquest que comentes avui m'interessa especialment. Oi que en Pujades i en Camps hi eren, a la tancada? O em confonc? M'agradaria saber-ne més!
ResponEliminaUna abraçada i enhorabona pel bloc.
Sònia
Gràcies Sònia.
ResponEliminaNo et confons. En Josep Camps era el rector i l'Ignasi el vicari. Si t'interessa, jo n0estic fent ina investigació i tinc molta informació.
Jordi