L’ús dels mòbils i la ciutat que s’esborra

Fa uns dies que vaig publicar aquest article a la secció d'opinió de Catalunya Plural. Podeu accedir-hi clicant aquí, o llegint-lo a continuació.

...

• “Ep, on ets, on quedem”
• “T’he enviat la ubicació”
• “Ah sí, ara ho miro… em diu que sóc a 13 minuts…”
• “Fins ara”

Aquests són missatges intercanviats per dos barcelonins que fa una dècada potser hagués estat:

• “Ep, on ets, on quedem?”
• “Sóc al Cafè de l’Òpera, a les rambles”
• “D’acord, en 10 minuts sóc aquí…”

Els mòbils han canviat les nostres vides, la nostra sociabilitat i la nostra percepció de l’entorn. Ho tenim tot a un clic de distància, gravat en una aplicació comercial. 

El mòbil ha transformat la nostra manera de comprar, ens ha fet pràcticament oblidar com llegir un mapa d’un indret desconegut, ha anul·lat els noms dels carrers i de les places i, fins i tot la mateixa realitat de carrers i places. Podem comprar una samarreta amb pocs clics, i un missatger precari ens la portarà en bicicleta a la porta d’un centre comercial, o al bell mig del Parc de la Ciutadella, si volem, a les coordenades on siguem en aquell moment, gairebé sense saber el seu preu, ni tenir cap interès per indagar com es diu el lloc on ens la portaran que s’ha transformat en la icona d’una fletxa en el nostre dispositiu mòbil.

L’entramat de carrers i places del nostre poble o ciutat, el nostre espai públic, són una construcció social, en la que es combinen elements arquitectònics i urbanístics, però sobretot marcats per l’ús que en fem, per com ens hi referim, per com s’ha transmès, de generació en generació, de veïna a veïna, el seu nom, oficial o no, i el seu ús. 

Aquesta transmissió és un llegat que genera un capital cultural, social i humà que l’ús massiu dels mòbils està debilitant. Es tracta d’un capital cultural que enforteix els nostres vincles comunitaris, que els dona sentit i els ubica en un entorn que generalment és el de la nostra proximitat.

Durant uns anys he estat el responsable polític de posar o treure noms de carrers i places dels carrers de Barcelona, i cada vegada que sóc amb algú que envia una ubicació per mòbil em pregunto per la utilitat de la tasca que tenia encarregada. Quin sentit té posar noms de carrers si puc encarregar que em portin una pizza al Fossar de la Pedrera del Cementiri de Montjuïc, sense tenir ni idea de res d’on sóc?

La trama de carrers, places, passejos, rambles, placetes, jardins, travesseres, baixades, passos… dona sentit a la pell de la nostra ciutat, l’ordena d’una manera més o menys arbitrària i prova d’explicar-la, o en tot cas explica d’on venim i qui o què ha estat considerat rellevant de ser commemorat.

Quan pronunciem el nom d’un carrer ho fem en una doble vessant: la simbòlica i la física. Amb la física assenyalem un lloc concret i existent, un punt de la pell urbana, l’indret on trobar-nos amb un conegut; mentre que amb la simbòlica evoquem un llegat cultural i social transmès des de temps immemorials, en molts casos. Totes dues vessants, la simbòlica i la física, estan en perill d’extinció si deixem de pronunciar els noms dels carrers i de les places.

De la mateixa manera que cada cop som menys capaços de llegir un mapa perquè l’aplicació del mòbil ens explica de manera absolutament funcional com arribar als llocs sense fer l’esforç de situar-nos en l’espai, i per tant, perdem coneixement del nostre entorn, també perdem la història i el que s’amaga darrera de les denominacions dels nostres carrers.

Posar nom a un carrer o a una plaça és un acte molt característic de les societats occidentals, i és un acte polític. Si fos una decisió administrativa serien una correlació de números, per exemple, però no és així. Des de l’època medieval, Barcelona assigna noms als seus carrers, sobretot de sants, reis, elements geogràfics o gremis, que donen caràcter a la Ciutat i defineixen les seves classes dirigents: clergat, noblesa i petita burgesia, i així seguirà durant molts segles. En els darrers anys s’ha revisat aquest nomenclàtor per adaptar-lo a les noves realitats de la Ciutat.

I tanmateix, tot podria no servir de res si no fem un esforç per anar més enllà de la tirania de les aplicacions i d’un capitalisme que ens empeny a no gaudir de l’espai públic, a no viure’ls, a no dir-lo, i ens aboca a esborrar-lo tancant-nos a casa i a no mirar-lo, a banalitzar el nostre espai públic, que esborra els significats dels noms de la nostra quotidianitat i que ens empobreix culturalment.

Diguem tots els noms, diguem els noms dels nostres carrers, els oficials o els populars, per reconèixer-nos, per retrobar-nos, per no caure en l’abisme de viure en una ciutat virtual. Dir els noms és fer comunitat i construir experiències compartides i arrelades en la nostra quotidianitat.