Textos arrel del 17A

Aquests dies m’he sentit bloquejat per escriure. La tarda del 17 d’agost ha tingut conseqüències personals inesperades. I tanmateix vaig penjar tres textos a facebook per compartir pensaments, dolor i experiències. En aquest post els recupero sense modificar.

Avui he tornat a tenir cura de les flors - 24 d'agost

Avui he tornat a tenir cura de les flors. A casa tenim cinc plantes que van quedar desguarnides després de les vacances d'estiu. No les havia tocades des de dijous. Avui he tornat a tenir cura de les plantes de casa: les he observades amb atenció, he podat les branques més seques per protegir les més delicades, he revisat les més febles, he acaronat la seva fragilitat i les he regades amb la consciència de protegir-los les vides. Avui ja he tingut cura de les nostres flors.

No tinc por - 25 d'agost

No tinc por. El lema de la manifestació de demà és una declaració d’intencions valenta i necessària. Un acte de reafirmació contra totes les violències. Però al mateix temps, és una façana que m’esgarrifa perquè jo sí que tinc por. A una setmana (de dies que semblen dècades) dels atemptats em posiciono fervorosament al costat de la pau, la solidaritat i els valors de l’internacionalisme més fraternal i, tanmateix, el meu món ja ha canviat. El meu barri, els meus carrers, les meves rambles, la meva vida i la meva feina mai no seran les que eren fins el 17 d’agost a mitja tarda. Durant aquests dies inacabables no he sabut com es podia viure amb el dolor i ara he d’aprendre a conviure amb la por. He tingut l’oportunitat de parlar amb moltes persones que van viure la tragèdia en primeríssima persona i tenen por, i reaccionen amb angoixa quan caminen per les rambles plenes d’espelmes, o quan senten un soroll brusc i inesperat. Les seves vides han canviat. Estic en procés de modificar la meva manera d’entendre la ciutat? Només pensar-ho em fa por. I malgrat tot, no tinc cap por del terror i demà seré a la manifestació, de blau. Ens veiem!

Recollida artesanal – 29 d’agost

Ahir a la nit vaig poder participar en el dispositiu de recollida dels memorials de les rambles, conjuntament amb una trentena de persones de diversos organismes de l'Ajuntament de Barcelona encapçalats i dirigits pels tècnics dels arxius municipals i del Museu d'Història de la Ciutat (MUHBA). La recollida ha estat dissenyada amb el màxim de respecte per totes les expressions espontànies que s'han dipositat durant aquests dies en el passeig, per les víctimes i les seves famílies i per les persones que hi han participat, trobant l’equilibri entre la cura emocional i el rigor metodològic. Es va preparar des del dia després de l'atemptat, amb un equip gràfic que ha documentat amb fotografies i vídeos tot el que es donava al carrer, i amb un altre equip d'arqueòlegs que han realitzat l'alçat topogràfic (com si es tractés d’un jaciment arqueològic) que és el que ens ha permès fer una recollida ordenada, i protocol·litzada classificant els elements segons diverses tipologies espai per espai. Es van comptar fins a 131 memorials, que ja formen part de la nostra memòria popular. Passaven pocs minuts de quarts de deu del vespre quan els tècnics, molts amb els ulls plorosos de l’emoció i molts nervis continguts, van començar a classificar els primers objectes i el torrent de silenci es va trencar amb un aplaudiment sòlid i ferm i alguns crits de “No tinc por”.

A nivell personal va ser un nou moment de repunt emocional, com d’altres que he viscut més o menys conscientment aquests dies -n'hi ha hagut tants!-, i tanmateix, va anar acompanyat d’estranyes sensacions de profanació i de tancament. L’aplaudiment inesperat em va aclarir la situació: es tractava d’una actuació necessària, executada i pensada fins a l’últim detall, de factura artesana i que havia de representar l’inici del tancament d’aquesta muntanya russa emocional.

Aquesta és la gravació que m’ha semblat més emotiva de la recollida. Pitjeu aquí