El matí del 5 d'octubre de 1934 els
sindicats majoritaris van declarar una vaga general a l’estat, enmig d'un
context de crisi econòmica i forta tensió territorial. A Astúries l'alçament obrer
va ser durament reprimit per un jove Francisco Franco i a Catalunya, el Govern
de Lluís Companys, que havia reprimit les darreres vagues, el 6 d'octubre va declarar
l'Estat Català de la República Federal
Espanyola. El seu executiu esperava una gran mobilització
al voltant d'aquesta estranya declaració, que s’afegiria a la vaga general,
però tenia els sindicats en contra, i la repressió de l'estat va triomfar. Va
ser un moviment fet des de dalt i solucionat des de dalt, amb la força de l’exèrcit.
La repressió posterior va ser brutal i el govern espanyol republicà aprofità
per tancar a la presó a tots els consellers del govern de la generalitat (menys
un) i a tots els regidors de l'equip de govern de l'Ajuntament de Barcelona, de
les coalicions vinculades a l'ERC. Malauradament no s'acostuma a explicar que
es va detenir a centenars de líders obrers catalans i que es va inhabilitar a
milers de funcionaris de la Generalitat. La resolució dels conflictes des de
dalt mai no implica només a les elits, sinó que té una grandíssima ressaca cap
a les classes populars.
El 6 d’octubre de 1934 el Govern de
Lluís Companys va posar en escac l’estat republicà, però aquest va acabar
guanyant i ràpidament l’autonomia catalana va deixar d’existir. El govern
republicà no podia permetre que vencessin ni l’aventura rupturista (estranya i
difusa) catalana ni l’alçament obrer a Astúries i a les fàbriques d’arreu. Per
la seva banda, les elits estatals històriques no podien permetre més octubres
del 1934 ni abrils de 1931, i es prepararen per agafar forces per trencar la
legalitat mitjançant un cop d’estat l’any 1936 que va ser abrandadament refusat
pel govern de Lluís Companys. Al seu temps, el seu executiu, amnistiat, es va
veure desbordat per unes classes populars i uns sindicats que, aleshores sí, es
mobilitzaren prenent els carrers. A diferència del 6 d’octubre, el 19 de juliol
les crides governamentals foren superades i desbordades per l’autoorganització
popular.
La llarga nit del franquisme es clogué amb una transició fallida pactada
des de dalt. Les mobilitzacions ciutadanes i obreres, les reivindicacions
sindicals i les demandes de les entitats veïnals foren tamisades pels partits
polítics hegemònics que acceptaren el retorn de la monarquia, una constitució
dictada pels militars i un sistema judicial, econòmic i (parcialment) polític
que restituïa el pacte de les elits de 1934. Un nou pacte des de dalt.
Els esdeveniments al voltant de l’1
d’octubre de 2017 tornen a ser un incisiu moviment d’escacs a l’estat pensat
des de les elits polítiques catalanes. A diferència de 1934, aquest moviment no
està sent dirigit des de les esquerres sinó des de les institucions encapçalades
pel partit hegemònic (cultural) de la
dreta, acompanyada de dos partits d’esquerres (ERC i CUP), que recullen bona
part de la insatisfacció generada per un període de mobilitzacions populars
sorgides arrel de la crisi econòmica. Front al moviment dels sobiranistes l’estat
espanyol ha respost com sempre ho ha fet, amb la repressió que, al seu temps,
ha estat contestada per mobilització al carrer, una mobilització tutelada pel
govern a través de plataformes amb qui comparteix full de ruta: Omnium, AMI i
ANC, que treballen coordinats.
Més enllà del nostre posicionament respecte
al processisme (i empro aquestes mot
intencionadament) i les seves giragonses i sobre la mateixa
independència, la repressió s’ha manifestat com mai ho havia fet abans en la
fràgil democràcia post-franquista. És evident que el conflicte és més obert que
mai, que és al carrer i que s’ha de concloure d’alguna manera. Hi ha 4
possibles camins: el pas enrere del govern, la victòria de la repressió, el
pacte de les elits i el desbordament al carrer.
La victòria de la repressió i el pas
enrere del govern ens situen en l’escenari posterior al 6 d’octubre de 1934: la
repressió, que significa suspensió de l’autonomia, càrrecs electes imputats,
funcionaris represaliats, moviments socials desarticulats i expectatives
frustrades.
La transició, en canvi, ens mostra el
camí de les negociacions des de dalt, que al llarg de la història és el més
transitat. El pacte de les elits sempre tanca en fals i requereix d’un carrer
pacificat. L’actuació de Jordi Cuixart la nit del 20 de setembre dibuixa aquest
escenari quan corregeix a les persones concentrades que han impedit l’entrada
dels mossos d’esquadra a la conselleria d’interior i els indica que han de fer
un cordó per deixar-los passar. O quan, a mitjanit, desconvoca una concentració
espontània convocada per diversos col·lectius. El pacte des de dalt, en nom del
consens, no afronta els problemes en la seva complexitat i mai va a la seva
arrel. És un tancament en fals. És la transició espanyola que avui fa aigües
justament perquè és un pacte d’elits.
Tanmateix, el camí del carrer és el
que ofereix una perspectiva de canvi real. No podem trencar el règim del 78 amb
un pacte de les elits, i no podem permetre la construcció d’una república des
de dalt, mantenint les estructures que perpetuen les desigualtats. Així doncs,
el camí que podria desembocar en
processos constituents veritablement populars haurien de passar pel
desbordament als carrers. Un desbordament real i complet que superi el debat
sobre la independència i que ha de passar per la desobediència a l’estat
repressor i la crítica al full de ruta del govern, gestionat a les institucions
per l’ERC, el PdeCat i les CUP i per les entitats satèl·lit al carrer.
Aquest nou escac a un règim
profundament injust no pot tancar-se en fals. I ha de resultar quelcom, en
forma de nova república, que no reprodueixi ni les estructures ni les
condicions del règim que volem enderrocar.