La Via Laietana: de Cambó a López

Aquest article es va publicar a Catalunya Plural el dia 24 de juliol. Pots acedir-hi pitjant aquí

Joan Pich i Pon (1878-1937) va ser alcalde de Barcelona pel Partit Republicà Radical entre el gener i l'octubre de 1935. Ha passat a la història per la seva particular manera de destrossar el llenguatge, les populars “piquiponades” que l'han convertit, en l'imaginari barceloní, en un alcalde inculte i, en certa manera, un pobre home. En canvi, Pich i Pon va ser un industrial d'èxit, diputat a Corts, comissari de l'Exposició Universal de 1929 i governador general de Catalunya. Una de les anècdotes que s'expliquen d'ell diu que essent alcalde va acompanyar uns visitants al Tibidado i des d'algun mirador on es podia observar tota la ciutat va exclamar: “Fíjense ustedes, ¡cuánta propiedad immobiliaria!”. Pich i Pon sabia molt bé què deia perquè havia estat el president de la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona el 1919. Amb aquestes paraules deixava ben clar que, per a ell, la ciutat era una mercaderia i la seva gent era un bé a explotar. La sinceritat de l'alcalde encara ens corprèn perquè, efectivament, la ciutat i tot el que hi passa és la més gran oportunitat per a l'especulació. Ens ho ha explicat molt bé en David Harvey: “l'urbanització desenvolupa un paper particularment actiu en l'absorció del producte excedent que els capitalistes produeixen contínuament en la cerca del plusvalor”.

En aquest article em referiré al procés d'urbanització de la Barcelona de principis del segle XX, i en particular a l'obertura de la Via Laietana com la gran operació urbanística que reformulà la ciutat i les seves relacions socials, al mateix temps que enriquia a les elits dirigents i burgeses. La Via Laietana és la màxima expressió del procés de despossessió de les classes populars urbanes imprescindible perquè alguns industrials (habitualment també polítics) reverteixin els excedents de la seva activitat a la ciutat i puguin especular amb el sòl.

Ens hem de remuntar a la ciutat del darrer terç del segle XIX i les seves aspiracions expansionistes. No podem entendre l'agregació dels pobles del Pla de Barcelona (1897) sense explicar que ampliant el territori es generava nou sòl molt barat, perquè originàriament era agrícola, a punt per urbanitzar seguint el Pla de l'Eixample de Cerdà que, aprovat el 1859, respon -entre d'altres- a aquesta necessitat.

El projecte d'eixample de Barcelona, d'Ildefons Cerdà

Quan Cerdà rumiava l'eixample de la nova Barcelona va concebre una retícula quadriculada respectuosa amb els nuclis antics dels pobles del Pla i els incorporava amb harmonia. En canvi damunt del plànol de la Barcelona històrica, la que fins feia poc anys era dins de les muralles, va traçar tres vies que la trencaven i que desunien els veïnats. Una es correspondria amb la línia que continuaria l'actual avinguda de Cambó i la plaça de la Catedral fins la Rambla i l'Arc de Triomf. Una altra partiria de les drassanes per arribar al carrer Viladomat, en el nou eixample. I la tercera aniria de l'actual plaça d'Urquinaona fins al port.

Aquesta darrera va ser l'única que es va materialitzar seguint, més o menys, el traçat de Cerdà i es va dir Via Laietana. Les altres dues es van mig desenvolupar degut als estralls de les bombes italianes de la guerra civil i, ja en democràcia, amb el Pla Especial que va obrir la fallida Rambla del Raval. Francesc Cambó, aleshores un jove regidor de la Lliga Regionalista i financer incipient, va ser un dels impulsors polítics de l'obertura de la Via Laietana i també un dels homes que més negoci hi va fer. Potser per la primera raó el 1997 l'Ajuntament erigí una estàtua que l'homenatjava mostrant un gest decidit i impetuós a l'extrem superior de la via. El 1884 s'havia alçat, tocant a mar, una estàtua en honor a un altre burgès de l'època: Antonio López López. En obrir la Via Laietana el gegantí pedestal restà al seu final, tancant la gran operació urbanística.

Enderrocs per a l'obertura de la Via Laietana

La Via Laietana, d'una banda és l'avinguda que havia de facilitar el transport de mercaderies entre les fàbriques i els tallers amb el port, el centre logístic de la ciutat. Responia, per tant, a la necessària adaptació de Barcelona al nou model en el que començava a viure, la ciutat capitalista, que requeria d’un traçat viari que garantís l’òptima circulació de mercaderies dels centres de producció als de distribució.

Però la ciutat capitalista també necessitava desarticular els moviments socials i polítics populars urbans que posaven en dubte aquest model de ciutat, i les tres vies dibuixades per Cerdà donaven resposta a aquesta interpel·lació. Amb la nova avinguda el quarter de Sant Pere, un dels nuclis primigenis de la industrialització catalana, es trencava i s'allunyava del Raval, l'altre barri d'alta densitat obrera i de mobilització anticapitalista. Es destrossava el teixit urbà preexistent, que era substituit per una gran avinguda envoltada d'edificis-pantalla. Aquests encara complien una altra funció: ocultar les cases de les famílies de classes populars que quedaren dempeus bàsicament a la banda del Besòs mentre es configurava, en l'altre banda, el barri Gòtic, gràcies al trasllat, pedra a pedra, de bona part dels palaus i cases senyorials situades al llarg del traçat de la futura Via.

El trasllat de les famílies, però no va ser tan planificat com el dels palaus. Ens ho explica el mateix Harvey: “La creació de noves geografies urbanes sota el capitalisme suposa inevitablement desplaçament i despossessió, com horrorosa imatge especular de l'absorció de capital excedent mitjançant el desenvolupament urbà”, i això és el que es va donar amb els centenars de finques afectades per l'obertura de la Via Laietana i els milers de persones que hi vivien i que van ser desplaçades en nom del progrés i la higiene cap a d'altres barris de la mateixa ciutat. En els millors dels casos van rebre una mínima quantitat per l'expropiació gràcies a l'acord al que arribaren l'Ajuntament de Barcelona i el Banc Hispano Colonial per crear l'instrument financer necessari per dur a terme l'operació just quan les inversions a les colònies perillaven per al banc. Precisament les primeres subhastes de terrenys expropiats fallaren al seu favor, convertint les expropiacions en un negoci rodó en els primers anys d'execució del projecte.

Vista de l'antic barri de la Catedral i de l'obertura de la Via Laietana

Tota gran ciutat capitalista necessita la pau social i sòl amb el que especular, i l'obertura de la Via Laietana va ser un dels instruments amb els que es feren les classes dirigents per aconseguir-ho, sempre a costa d'unes classes populars que patiren la violència institucional en forma de desplaçament forçós.

La historiografia barcelonina ben poques vegades ha tractat el procés de construcció de la Via Laietana des d'aquesta perspectiva i ha preferit biografiar la història dels alts edificis que volien amagar la xarxa viària més popular. Contextualitzar la seva obertura en el procés de creació de la ciutat capitalista ens podria explicar algunes característiques de l'acció reivindicativa de les classes populars urbanes, i de ben segur que ens donaria claus per entendre la seva relació amb la ciutat i les classes dirigents en els esclats revolucionaris posteriors, com el de juliol de 1909, i que eren, en bona part, respostes a la violència pel desplaçament i la despossessió dels seus barris, les seves cases i les seves xarxes comunitàries.

Començàvem l'article citant Joan Pich i Pon, que es diu que més d'una vegada havia dit que “potser sí que no sé quasi firmar, però sí que sé, i això és lo més important, fer diners”. I això va ser el projecte de la Via Laietana: un gran negoci. Potser per això quan la recorrem anem de Francesc Cambó -polític regionalista conservador, mecenes de cultura exquisida i financer de l'exèrcit franquista- a Antonio López López -navilier, banquer, mecenes de Jacint Verdaguer i un dels grans esclavistes espanyols-, dos clars exponents de la burgesia barcelonina. Tanmateix no queda cap rastre ni cap vestigi del desplaçament de centenars de famílies, els grans oblidats d'una operació financera de la que foren protagonistes i en la que només entraren per recollir, en els millors dels casos, les molles.