Josep Dencàs i el seu sis d'octubre de 1934

El mes de gener de 2006, l'editorial Dalmau em publicà el que havia estat el meu treball del segon curs de doctorat, en bona part gràcies a les gestions d'Agustí Colomines. En aquest post trobareu algun tros (amb algunes modificacions) d'un parell d'apartats referents als fets del sis d'octubre de 1934, ara fa 80 anys que van succeir. El llibre és una biografia de Josep Dencàs, i per tant el relat està fet centrat en la seva persona.
El llibre és "Josep Dencàs i Puigdollers. El nacionalisme radical a la Generalitat" (1).

Joan Selves i Carner, Conseller de Governació, morí inesperadament l'estiu de 1934. En quedar la conselleria vacant, el president Companys confià la cartera de Governació a Josep Dencàs i Puigdollers. Fou nomenat el 28 de juny de 1934. Tot i no ser un home de la confiança del president Companys, havia anat guanyant quotes de poder i de respecte per la seva tasca en l'elaboració de l'Estatut, per la seva labor al capdavant de la Conselleria de Sanitat i Assistència Social i per la seva condició d'home fort (i temut) de l'Estat Català (EC) i les Joventuts d'Esquerra Republicana – Estat Català (JEREC). Com hem dit, divergien diametralment en les seves prioritats nacionalistes: a Companys se l'acusava de poc nacionalista i a Dencàs se'l titllava d'eixelebrat i de feixista. Així doncs, quan bona part de l'opinió pública conservadora i republicana moderada l'acusava de feixista, ¿per què Lluís Companys, l'advocat dels obrers, confiava una Conselleria que incloïa el control de tot l'ordre públic del país, a Josep Dencàs? ¿Potser per pactes de partit adquirits després de la mort de Macià?.

D'una banda, cal que tinguem present que la situació a Espanya en aquell moment no era gens esperançadora per a qui tingués aspiracions realment democràtiques i republicanes, i que el posicionament del govern de Lerroux cap al conservadurisme provocà una reacció radical arreu de l'Estat Espanyol. Dencàs podia ser una d'aquestes reaccions a la situació, que a Catalunya es traduïa en veus contràries a la política de Lluís Companys. Donar més responsabilitats a un home allunyat del seu pensament podia donar una certa credibilitat al president en els ambients més nacionalistes. A més, hi havia hagut moments de tibantor mlt importants amb el govern espanyol, i se n'esperaven de més furs.

Ens aventurem, així mateix, a llançar una altra hipòtesi basada en els temps duríssims que s'estaven vivint arreu de Catalunya, i molt especialment a Barcelona, amb un increment de les topades entre les institucions i les forces sindicals. Les organitzacions obreres començaven a estar molt decebudes de l'acció governamental, la qual, per a ells, no havia reportat prou millores per als obrers i les obreres, i per tant havien reprès la seva política d'enfrontament amb les institucions “burgeses”. Al seu entendre, els governs de la Generalitat estaven construint una república basada en l'ordre i amb una política econòmica poc arriscada que els decebia, ja que n'esperaven molt més d'un partit que es declarava obrerista des de la seva fundació. Avaluant-ne la situació, probablement Lluís Companys va arribar a la conclusió que seria necessària una política més dura en l'àmbit de l'ordre públic i Josep Dencàs podia ser l'home adient. El seu ascendent sobre les JEREC podia ser utitlitzat en moments claus.

La jugada de Lluís Companys podia ser la següent: donar la Conselleria de Governació a un nacionalista independentista, que podia anar preparant una possible revolta si s'esqueia, que imposaria mà dura en l'ordre públic, al qual no se li concediria un increment de pressupost per a la Conselleria i al qual se li podrien donar les culpes dels possibles excessos.
Aquesta darrera hipòtesi no fa sinó confirmar allò que escriví el mateix Dencàs l'any 1935: Que Lluís Companys li havia confiat Governació amb l'encàrrec explícit de preparar la revolta que havia de conduir Catalunya a la independència:

“quan se'm nomenà Conseller de Governació, aquest nomenament fou per unanimitat i perquè preparés un alçament nacionalista”

Si fem cas d'aquestes paraules, la contradicció entre els fets i les paraules del president són ben eloqüents. Però, és clar que no sabem si això fou certament o era la percepció de l'impulsiu Dencàs. Quan va assumir la Conselleria, conscient del moment en què es trobava i de les dificultats que tindria, es va trobar amb algunes sorpreses, de les que en parlà anys després (extractes del discurs de Josep Dencàs al Congrés d'EC celebrat a la seu del CADCI els dies 24 i 25 de maig de 1936):

“Em va estranyar molt que al cap de quatre anys de Govern català. No es trobés res preparat a la Conselleria per a fer front a cap contingència que es presentés […].

Em trobava que després de més de dos anys que s'havia ordenat la incautació de les armes del sometent encara no se n'havia recollit una sola. És a dir, que les armes del sometent estaven encara íntegrament en mans dels enemics de Catalunya, almenys en llur major part.

Una altra de les coses que es trobava inexplicable a l'entrar a la Conselleria, era que tenint la possibilitat de transformar, augmentant-ne el nombre, els Mossos d'Esquadra, i suprimint la Guàrdia Civil això no s'havia realitzat. És a dir, que el Govern tenia més confiança en un cos format tot per enemics de Catalunya que en els Mossos d'Esquadra, força composta per catalans.

Hi havia encara un altre problema gravíssim al que no s'havia posat remei. El traspàs d'Ordre Públic els facultava per a què reformessin els quadres de comandament de la Guàrdia d'Assalt, la majoria de l'oficialitat de la qual era monàrquica i la que era republicana no secundaria amb especial entusiasme un moviment de caràcter netament català-

Jo, immediatament, ja que no els podia destituir fulminant, vaig obrir un expedient perquè fossin expulsats del Cos. Efectivament, poc abans del Sis d'Octubre sortia un decret al Butlletí de la Generalitat en el qual s'obria expedient contra 12 oficials de la Guàrdia d'Assalt. D'obrir l'informe per a esclarir amb quins oficials es podia comptar, se n'encarregà el Capità Menéndez.

Em trobava, doncs, sense armes, i en canvi, elGovern de la Generalitat, tot i estant perfectament enterat d'aquestes circumstàncies, deia en els seus discursos que abans es passaria per damunt del seu cadàver que permetre que s'arrabassés la més petita llibertat a Catalunya”.

6/12/1933, plaça del Comerç de Sant Andreu de Palomar. La Guàrdia Civil defensa el tramvia durant una vaga de tramviaires. Fons Sagarra -ANC.

Miquel Badia i Capell, que era secretari d'ordre públic de la Generalitat des de desembre de 1933 i havia estat nomenat Cap Superior d'Ordre Públic el febrer de 1934 era un estret col·laborador de Dencàs, probablement des de la seva joventut. Badia, procedent d'EC, havia estat cinc anys a la presó pels actes de sabotatge i havia dirigit les controvertides Joventuts d'Estat Català, fundades per Francesc Macià. Josep Dencàs i Miquel Badia formaren una parella temuda i objecte de crítiques ferotges per la seva política repressiva.

Una de les tasques que es proposà Dencàs i que encarregà a Miquel Badia fou la reorganització de la policia catalana i el seguiment d'entrega d'armes dels membres del sometent. L'objectiu era apartar les armes dels elements que les podien usar en contra de la República i passar a controlar-les a la Conselleria de Governació, coma arsenal per a aquella revolta per a la que havia estat nomenat Conseller, segons Dencàs. Aquell estiu la Conselleria organitzà unes reunions que Dencàs anomenava “Comitè Revolucionari” per fer front a possibles atacs contra Catalunya, format per ERC, Unió Socialista, Unió Democràtica i Acció Republicana.

La crisi econòmica d'aquells anys provocava una tensió socia terrible, la patronal endurí la seva resistència i la CNT i la FAI aguditzaren les seves protestes, que estengueren a l'acció del govern de la Generalitat, molt criticat. S'estengué i s'amplià la violència en els conflictes laborals. Pel Conseller les lluites sindicals apartaven l'obrer de les lluites nacionalistes. Desncàs era partidari de limitar la llibertat de la CNT sense posar-la fora de la llei.

Per acabar-ho d'adobar, per les contínues vagues que convocà la CNT en aquell temps en molts secotrs, l'actuació dels serveis comandats per Badia foren especialment durs amb els elements sindicals. A finals d'agost de 1934, Dencàs pronuncià les següents paraules:

“Si aquesta (la FAI) decideix subjecar-se a la llei i deixa d'actuar en termes de violència contra les persones i els béns tindrà tots els nostres respectes, però si no rectifica trobarà sempre en nosaltres la tanca que impedirà les seves violèncie. És doncs la FAI qui té la paraula”.

Dencà i Badia s'encarregaren de posar en marxa la tanca que barrava el pas a la insurrecció llibertària, una tanca elaborada amb violència.

Per preparar la revolta que portaria a la República Catalana (o l'Estat Català) Josep Dencàs i Puigdollers intentà comprar armes en diverses ocasions. Ell mateix explicà al Parlament (i no li fou rebatut) que per això havia comptat amb la col·laboració d'homes importants de l'ERC o de familiars d'ells, que li feien gestions en països estrangers. Totes i cadascuna de les seves propostes de compra, presentades puntualment al Govern, es trobaven amb la negativa institucional.

Hi hagué fins a quatre propostes de compra d'armament, que incloïen, en un dels casos, fins i tot avions i pilots per a bombardejar els objectius que els fossin dictats i que implicaven diputats no catalans. A Barcelona es descarregaren canons i armes de diversos calibres, a l'espera de la conformitat del Govern, però la resposta sempre era negativa. Les comandes s'havien fet bàsicament al centre d'Europa.

Les constants negatives del govern de la Generlitat no feien sinó confondre Josep Dencàs, i per aquest motiu durant el mateix mes de setembre de 1934 manifestà al Consel Nacional d'EC (constituït aleshores per Jaume Aiguader, Ventura Gassol, Roc Boronat i Joan Puig i Ferrater) la seva voluntat de dimitir del càrrec; però tampoc no li ho acceptaren i se l'instà a seguir endavant amb el seu projecte alliberador.

Els fets del sis d'octubre

La revolta s'esdevingué el sis d'octubre de 1934, com a conseqüència de l'agreujament de la tensió entre el govern espanyol i el català d'ençà de les eleccions de febrer de 1933 i amb la pretensió, d'aquest darrer, d'acaparar el moviment popular resultant de la vaga general convocada el dia cinc. La tibantor també es feia palesa a l'interior del Parlament, ja que la poderosa minoria de la Lliga Regionalista i dels partits de dretes posaven traves per tots els mitjans al govern repubicà i al president Companys en la mateixa línia que ho feia la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA).

L'episodi polític més clamorós, i que en bona mesura acabà desembocant en el sis d'octubre fou la sentència dictada pel Tribunal de Garantías Constitucionales en base a un recurs presentat pel president del govern espanyol, Ricardo Samper, contra la Llei de Contractes de Conreu, aprovada pel Parlament de Catalunya el 21 de febrer de 1934 i aprovada de nou, exactament igual, el 12 de juny del mateix any. Francesc Cambó i Batlle, representant de la Lliga Regionalista a les Corts Espanyoles, havia estat qui havia atiat el foc, junt amb l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre (representant dels propietaris rurals), perquè Samper donés el pas. Aquesta Llei representava una reforma agrària moderada, que millorava la situació dels parcers.

La sentència del Tribunal, an la seva part dispositiva, manllevava competències al Parlament, ja que “carece de competencia para dictar la Ley de Contrato de Cultivo”. Per aquest motiu, com hem comentat, es tornà a aprovar el text íntegre i s'iniciaren unes converses que acostaren les posicions entre els governs català i espanyol, però que a Cayalunya encengué una guerra de declaracions i publicitària entre l'esquerra i la dreta. D'una banda, s'organitzaren manifestacions i mítings en què intervingueren els homes de la Lliga, del conservador Institut Agrícola Català de Sant Isidre i de la CEDA. Els de l'ERC n'organitzaren amb la Unió de Rabassaires i el to emprat pels elemets de l'ERC fou terriblement combatiu. Inclús Companys, que arribava a amenaçar amb la confrontació directa. Els consellers, també el doctor Dencàs, es prodigaren en aparicions públiques. D'altra banda, aquesta tensió afectà el president de la Generalitat, habitualment acusat de ser poc catalanista, i que en aquesta cocasió havia de fer algun moviment per tranquil·litzar els ànims.

Lluís Companys, en un moment de molta tensió també a l'interior de l'ERC, es veié obligat a donar ales als nacionalistes més extremistes.

El matí del 5 d'octubre, esclatà la vaga general a Barcelona i en d'altres ciutats del Principat. Pararen els serveis públics i les fàbriques i l'aturada fou general. L'anarquista Durruti fou detingut, hi hagué algun tiroteig i fins un mort. Dencàs ordenà la clausura del “Círculo Tradicionalista”. A les dues de la tarda Companys parlà per la ràdio demanant a la població fidelitat a la Generalitat, que volia dir rebaixar les demandes socials i, fins i tot, desconvocar la vaga. A la tarda hi hagué una sessió del Parlament que, vista la situació al carrer, s'aixecà sense que hi hagués cap intervenció.

El sis d'octubre, al matí, continuava l'aturada i Dencàs parlà per la ràdio tornant a demanar disciplina i anunciant que, per aturar els incidents amb la FAI, feia ocupar Barcelona per una força poc coordinada i gens efectiva. L'al·locució radiada deia:

“Poble de Catalunya, el govern de la Generalitat no té cap dubte que esteu al seu costat i que heu de contribuis amb el vostre civisme a mantenir l'ordre. Però com que tenim notícies que elements extremistes intenten pertorbar aquest ordre, hem pres les disposicions del cas i us avisem que aquesta tarda serà presa militarement la ciutat pel Sometent Republicà de Catalunya.

Els extremistes han iniciat una agressió contra la força pública, i han comès arbitrarietats, que cal evitar, per la qual cosa us demana l'ajut de tots en aquests moments de greu responsabilitat.”

Així doncs, a les vuit i deu minuts del vespre del sis d'octubre, després d'haver parlat amb en Dencàs, qui li assegurà que tot (homes i armes) estava preparat per la revolta (o el que s'escaigués al que es referís el president), Companys llegí el manifest que donava el tret de sortida a unes jornades que havien d'acabar amb la derrota de la Generalitat. En reproduïm un fragment:

“En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats de poder de Catalunya, proclama l'Estat Català de la República Federal Espanyola i, en establir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el Govern Provisional de la República, que trobarà en el nostre poble el més generós impuls de fraternitat, en el comú anhel d'edificar una República federal, lliure i magnífica”.

Companys assumia tot el poder i convidava la ciutadania catalana i espanyola a sumar-s'hi per arribar, partint d'aquest Estat Català, a la República Federal Espanyola. Josep Dencàs i Puigdollers no contribuí en la redacció del manifest final, que fou l'escollit entre els dos que presentà Companys. El manifest fou signat per tots els consellers i Dencàs presentà recels per fer-ho, car el considerava moderat. Ell hauria volgut un manifest clarament independentista; però finalment el signà ja que -segons explicà després- el president li confirmà que, per no ferir susceptibilitats, havia calgut redactar-lo d'aquella manera.

Potser una de les explicacions del fracàs del moviment i la manca de coordinació és que Dencàs entenia la declaració d'una manera diferent que la majoria del Govern, ja que per ell era un nou intent de provocar la revolta que conduiria a la independènci. Aquesta vegada es tractava, però, d'un moviment encapçalat pel president i gestat des de les dependències de la Generalitat, que de cap manera buscava aconseguir la independència. Era un cop des de dal que volia comptar amb la complicitat del poble alçat en vaga general. Però no comptava amb el suport de les organitzacions obreres, que jugaven un paper molt important en la cohesió social i política de la Catalunya i la Barcelona de l'època.

La lectura del manifest es feia un parell de dies després de conèixer que el nou govern espanyol d'Alejandro Lerroux havia inclòs homes de la CEDA i poques hores després, també, de la convocatòria de Vaga General arreu de l'estat espanyol. Es diu que Companys, després de proclamar aquest peculiar Estat Català es dirigí als que l'envoltaven dient-los: “A veure si encara direu que no sóc catalanista!”.

Durant tota aquella jornada, Josep Dencàs restà a la seu de la Conselleria de Governació, amb la senyera estelada onejant del pal principal, abillat amb l'uniforme dels escamots d'EC, i acompanyat d'algunes desenes de correligionaris, entre ells Miquel Badia, que havia hagut d'abandonar el seu càrrec poc temps enrere justament per les crítiques ferotges que rebé en algunes actuacions poc clares, en les que se li imputava haver ordenat diversos pallisses i detencions a elements obrers.

Aquella nit, Badia patrullà amb un grup de voluntaris per defensar la revolta pels carrers de Barcelona, mentre Dencàs no parava de fer proclames radiades amb l'objectiu de mobilitzar el màxim nombre de voluntaris i de solidaritzar els obrers espanyols amb la revolta catalana; d'aquí que llancés un polémic crit de “Visca Espanya!”, que pràcticament era un prec desesperat, ja al final de la jornada. Des de la seva Conselleria, un nerviós Dencàs donava ordres als joves que l'envoltaven i manà els seus homes de localitzar el Comissari General d'Ordre Públic de la Generalitat, Joan Coll i Llach -provinent de la Unió Patriòtica de Girona-, i diversos representants de la CNT i la FAI, que considerava traïdors. Ho explicà ell mateix, al CADCI, l'any 1936:

“Vaig manar que aniessin a buscar a Coll i Llach i que allà on el trobessin, l'afusellessin”.

La fugida

Les vicissituds d'aquelles hores es poden trobar recollides en multitud de llibres, de manera que no entraré a explicar-les. El meu relat s'avançarà directament fins a la rendició de Companys el matí el 7 d'octubre.

Josep Dencàs s'escapà del Palau de Governació amb altres Companys (entre ells, amb Josep Maria Espanya, que l'any 1936 assumí precisament la Conselleria de Governació), i a través de diverses canalitzacions de la ciutat arribaren a la Barceloneta, on se separaren. El doctor, amb camisa d'EC i cartutxeres, i dos companys, s'amagaren unes quantes hores en una casa d'una senyora desconegua, posteriorment a la d'un simpatitzant anomenat Sabaté, i d'allà fugiren cap a Sant Andreu, on s'ocultaren a casa d'un fuster, de ben segur amic de Dencàs i conegut de la família. D'aquesta manera, prop de casa, podia informar la seva esposa i la família del seu estat. Després fugiren cap a Gràcia i d'allà, en cotxe, fins a Setcases, al Ripollès, d'on partiren cap a França. Al cap d'unes setmanes es retrobà amb la seva esposa, Raimonda Cararach. El govern espanyol presentà una ordre d'extradició al francès i Dencàs fou detingut i empresonat a La Santé, on ingressà el 19 de febrer de 935. En sortí el 28 de juny d'aquell any.

La resta del govern de la Generalitat foren arrestats i presos. Josep Dencàs fou l'únic que escapà.


(1) Rabassa Massons, Jordi: "Josep Dencàs i Puigdollers. El nacionalisme radical a la Generalitat". Barcelona: Rafael Dalmau, Editor. Episodis de la Història 343, 2006.