Fa poques setmanes vaig penjar en aquest bloc un article dedicat als fets de Juliol de 1909, coneguts majoritàriament com la Setmana Tràgica. Aquell article començava com segueix:
El 14 de juny de 1909 va néixer Josep Armatches en una casa del carrer del Vallès, al costat mateix del convent més gran de Sant Andreu, el dels Germans Maristes. El seu pare treballava en el ram de l’aigua i la mare en el tèxtil, a la fàbrica de Can Galtacremat. Quan els descontrolats van cremar el convent, aquell juliol, la mare l’agafà amb les dues mans, l’alçà i l’abocà a la finestra encarant-lo a les flames: “Mira com crema, mira com crema!!”, li repetia. La dona mai no s’havia mostrat anticlerical.
I acabava amb la següent reflexió:
La mare tornà a Can Galtacremat, la fàbrica que havia inspirat Ignasi Iglésias a escriure el seu drama obrer més popular, Els Vells. De camí va veure carrers aixecats i edificis malmesos. Quan tornà a casa estava atemorida de l’estat del poble i dies més tard van detenir alguns líders sindicals. No creia que fós necessària tanta repressió ni, potser, tant de foc. Però en el moment que sostenia el seu fill en braços de cara a les flamarades ella també cremava tota la injustícia que havien patit els seus, i deixava volar la imaginació.
Mentre que el primer fragment me'l va explicar el mateix Josep l'any 2008 (aleshores tenia 99 anys!), el segon va sorgir fruit de la meva imaginació per a tancar l'article. Era important per a mi la presència femenina en el relat de la vaga d'aquells dies del 1909 perquè oblidant-la deixava el 50% de la població fora de la narració - em semblava injust i poc encertat- i també perquè tenia la impressió que les dones havien d'haver jugat un paper principal en aquella revolució.
¿Perquè tenia aquesta impressió? Perquè em semblava haver llegit o sentit alguna referència al paper de les dones en alguna xerrada o classe anys enrere; perquè la història social d'esquerres tendeix a no saber comprendre les revoltes espontànies dels moviments socials organitzats i no acostuma a incorporar la perspectiva de gènere; i, motiu que pesava molt, perquè em resultava impossible imaginar un moviment popular i urbà sense dones al capdavant. Però com que no disposava de les referències (bibliogràfiques o documentals) necessàries per exercir l'ofici d'historiador, vaig preferir fer-ne esment, deixar-ne constància sense entrar-hi en profunditat.
Recerques posteriors m'han portat a trobar les referències que estava buscant i que modifiquen la narració dels fets de forma radical. Introduir la prespectiva de gènere en la revolta de juliol de 1909 no només en modifica la narració, sinó que dinamita les tesis hegemòniques -androcèntriques- que expliquen aquells fets i els obliguen a repensar en totes les seves dimensions. El llampec que explota sobre aquell passat provoca una llum nova que l'historiador ha de saber captar: aquella dona que sostingué el petit Armatches, efectivament, volia cremar esglésies i molt probablement participà dels moviments reivindicatius perquè la seva existència la condicionava en els aspectes social i moral, però també laboral.
Com comentava, la curiositat pròpia de l'historiador em va portar a dos articles reveladors (que trobareu a la bibliografia) que probaré de situar al Sant Andreu de Palomar de principis del segle XX.
Que s'en vagin els rics!
El 18 de juliol de 1909 una munió d'homes s'embarcaven a Barcelona rumb a les colònies del Marroc acompanyats d'una altra munió de dones que es quedaven a terra sense gairebé el 70% dels ingressos que entraven en les exígües arques de les famílies obreres de la ciutat, tot i que treballessin la dona i la mainada. Aquestes dones no només acomiadaven els homes (mentre les de l'alta societat repartien medalles i estampes religioses als quintos) sinó que protestaven per aquesta situació als crits de "llanceu les vostres armes!", "que s'en vagin els rics!", "o tots o ningú!"... La presa de posició de les dones contra la lleva per a la guerra fou clara i diàfana i el moviment obrer organitzat, que tradicionalment obviava les dones, començà a fer proclames per incorporar-les a la vaga general que s'havia d'esdevenir. Força mitjans de comunicació de l'època posaren l'accent en que les primeres reivindicacions foren les de les les dones al port.
 |
Les marqueses de Comillas i Castellflorite reparteixen
medalles als combatents que marxen al Marroc el 1909 (IMHB) |
En la Barcelona de principis del XX, les dones treballaven majoritàriament a la indústria tèxtil: de les 34.333 assalariades en les fàbriques barcelonines 28.161 ho eren en fàbriques tèxtils i el 62% dels empleats de la indústria cotonera eren dones. Tot i ser igualment explotats, els homes aspiraven a ser treballadors qualificats formant una subclasse "privilegiada" a la que les dones sabien que no podien accedir donades les relacions de gènere existents dins de la mateixa classe treballadora. A més, no cal perdre de vista que per a la mateixa feina les dones tenien un salari inferior des d'un bon principi, i que les demandes d'increment salarial en comptades ocasions reclamaven la igualació dels sous.
A més les dones eren les responsables de la gestió de l'economia i la salut familiar en una ciutat amb un índex del mortalitat superior al de Londres, París o Nova York i que arribà fins al 24 per 1000.
Així les coses i excloses dels àmbits de decisió de la pròpia classe, sovint les dones radicalitzaven les seves posicions convertint-se en les que encapçalaven els moviments vaguístics i reivindicatius.
 |
Treballadores de l'empresa de Ferran Puig prop del 1900.
Fons: Dolors Pericas |
Per a fer justícia a tot el ventall social, també cal recordar diversos moviments integrats exclusivament per dones polititzades que, tot i que minoritaris,creaven i divulgaven un discurs propi, com les "Damas Rojas" del Partit Radical de Lerroux, o d'altres.
La competència de les monges
A la indústria tèxtil barcelonina, tanmateix, es donava una gran competència entre els tallers de propietat de congregacions religioses i les indústries capitalistes i entre les primeres i les feines de confecció que les dones usaven com a complement als seus ingressos. Així en una reveladora carta a El Poble Català de 1906 llegim:
" (...) molt d'ell (del treball de la confecció) va a parar a convents i a cases de religioses, que, baix pretext de dedicar-se a l'ensenyança, s'emporten la major part de la feina, y no's cregui que la de l'encarrec particular,sinó, també, el treball de la confecció en general, tant el de fabriques com el de tallers y per a particulars. Y perquè se l'emporten?... ho fan y poden fer-ho a més baix preu que aquelles pobres dones que es veuen obligades a un treball excessiu per subvenir a llurs necessitats. Com que les monges tenen pagat de la seva institució tot lo necessari per la seva vida, tot treball d'elles, de les recluses o de les educandes, es benefici, y poden fer-ho a un preu que fassi que ab elles ningú hi pugui competir."
Sembla que el 25% de les dones que treballaven a la ciutat ho feien als tallers de les congregacions religioses, fent-se competència a elles mateixes i moltes vegades sense rebre un jornal, car eren alumnes del centre o bé hi eren recloses perquè havien agafat els hàbits o contra la seva voluntat, ja que també gestionaven els correccionals on la justícia enviava les dones que atemptaven contra l'estricta moral de l'època.
Les dones, doncs, tenien unes motivacions pròpies, de gènere, contra els estaments religiosos que se sumaven a les de classe en allò que en diem anticlericalisme.
 |
Filadores de l'empresa de Ferran Puig a finals del segle XIX.
Fons: Pepita Rosas |
La dona de Sant Andreu de Palomar
Amb aquest panorama d'opressions de gènere i de classe sembla impossible pensar que les dones no s'alcessin en un moviment que fou, entre altres coses, anticlerical. L'església les incriminava si desatenien la moral que els volien imposar i les tancava a les seves institucions a fer feines que competien amb les de seves companyes de l'exterior, que treballaven tantes hores com el marit a la fàbrica per un sou menor, seguien igual amb un jornal missèrrim si cridaven l'home a l'exèrcit, es reponsabilitzaven de l'economia i la salut d'una família que se li moria davant dels ulls i, per acabar-ho d'adobar llur veu no era escoltada en els moviments socials de la seva pròpia classe social.
I a Sant Andreu també hi havia força congregacions religioses que educaven les noies i que abans de la Revolució de Juliol de 1909, disposaven d'instal·lacions amb tallers on s'hi feien tasques de confecció i de tractament dels teixits i el cotó. Aquestes podien ser objecte d'aquest anticlericalisme.
Però cal que observem quines varen ser les institucions que es cremaren durant aquells dies a Sant Andreu per veure a quines característiques responen i si podem arribar a alguna conclusió després d'haver explicat la situació de les dones front l'església. Es cremaren la parròquia de Sant Andreu de Palomar, el convent dels Maristes, el de Jesús Maria i Josep i el dels Pares de la Sagrada Família. Les tres darreres responen a institucions del mateix patró: congregacions religioses amb escola i tallers, mentre que la primera era el centre de la vida social i cultural del poble. Sembla doncs, que responen al model d'institució que les dones de l'època veien com a competència i focus d'explotació al mateix temps. Fora estrany que elles no fossin subjectes actius al costat d'ells.
Mossèn Clapés i les dones
Ja vam comentar en l'anterior article com n'és de tendenciós políticament el relat dels fets que fa l'historiador Joan Clapés i Corbera, que és el que més ha explicat de la història de Sant Andreu. Però entre les revisiones que cal fer de la seva obra ara hi afegim la del gènere. A la pregunta de com és el capítol dedicat al que ell anomena "Setmana Tràgica" en qüestió de gènere cal contestar que unilateralment androcèntric, com són, d'altra banda, totes les seves investigacions.
Amb tot, localitzem un detall que delata la importància de les dones a la revolta de Sant Andreu i que és tan curt com una frase quan es refereix a la crema de la Casa-Asil:
" En la Casa-Asil de Sant Andreu, el dijous, dia 29 de juliol, s'enteraren per conducte dels veïns que les trubes sedicioses abrigaven el propòsit de calar-hi foc, obeïnt les indicacions de vàries dones revolucionàries" (Clapés, 1984, II volum, IV, pàg. 121).
Pot semblar que ens aferrem a ben poca cosa, però realment és important donat que Clapés mai no parla de dones com a protagonistes de la història i a més en aquestes els dóna el paper de caps del moviment, si més no en aquest aspecte concret.
La llum que ens cega després del llampec que provoquen les dones en el relat de la Revolució de juliol de 1909 ens dóna una nova perspectiva d'aquells fets, amb una església igualment explotadora de les treballadores que foren subjecte actiu de canvi també en aquell moviment. En aquell i en els que han vingut a continuació.
Això sí, si la repressió de la Setmana Tràgica fou brutal, per a les dones també fou especial. Com sempre. A les que més es destacaren aquells dies les jutjaren per haver transgredit la moral, acusades de prostitutes, o se les internà en institucions religioses en considerar-les boges.
BIBLIOGRAFIA
Clapés i Corbera, Joan (1984). Fulles Històriques de Sant Andreu de Palomar. Barcelona: Grup d’Andreuencs.
Golden, Lester: "Barcelona 1909: Les dones contra la quinta i l'església". Dins L'Avenç número 109 (Novembre 1987)
Talero, Alberto: "Las 'petroleras' de 1909. Papel de la mujer en la 'Semana Trágica'". Dins d'Historia 16 número 79, 1979.
Les fotografies són extretes del capítol tercer (El món del Treball) de L'Abans de Sant Andreu de Palomar, de Pau Vinyes i Jordi Rabassa, editat per Efadós.
