L'Illa del Tresor

Vaig començar L’Illa del Tresor, de Robert Louis Stevenson el dia 28 de juliol i l’he acabat el 5 d’agost. L’he llegit en els trajectes a la feina i cap a casa, al metro i als ferrocarrils. No és fácil triar les lectures per aquests viatges. A primera hora pot ser que la son et faci llegir sense entendre res, i de tornada el cansament et pot jugar una mala passada. Aquesta, en canvi, és una lectura ideal. Una aventura contundent molt ben traduïda, en una edició molt bonica (com sempre) de Quaderns Crema.
L’Illa del Tresor és un clàssic de la literatura universal, de la família juvenil. Hi ha molts lectors que creuen que això vol dir que el llibre és simple i fàcil, però darrera d'aquesta aparença els escriptors amaguen estructures complexes. Literatura juvenil no significa que estigui destinada només a un públic adolescent, Els llibres de Jules Verne, l’Alicia al país de les Meravelles, el Pinotxo, Gulliver, Tom Sawyer… adquireixen una gran profunditat si els llegim d'adults. Aquesta literatura, aquests escriptors, volen que ens equivoquem. A l’Illa del Tresor, rere una façana de simplicitat en la trama i l’ús del llenguatge, Stevenson construeix una estructura compelxa farcida de personatges sòlids que texeixen relacions canviants. La closca (l’exterior de la narració) segueix els cànons preestablerts de la narració d'aventures, amb uns bons i uns dolents identificables, un principi i un final clars, un protagonista jove, però les barreres són difuses, la maldat és refinada, els protagonistes han de fer coses terribles i s’enfronten a les seves pors, que són les de tots.
Aquest és, sobretot, un llibre de personatges que viuen moguts per la inconsciència, la cobdícia, la venjança i l'egoisme. Jim Hawkins i John Silver, dues cares de la mateixa moneda. A L’Illa del Tresor l'adolescent Jim Hawkins menteix, oculta, fa xantatge, mata i no se’n penedeix. John Silver mata, s'emborratxa, enganya.
Una lectura sufocant i deshidratant, ideal per llegir sota l’aire condicionat del metro.