Monuments literaris a la memòria

“La boda en Auswitch” i “Adiós a Sidonie” són dues obres mestres. L’escenari de les narracions és l’Europa de la Segona Guerra Mundial, i totes dues són reconstruccions de fets reals a partir dels testimonis que el mateix autor ha pogut entrevistar i la documentació d’arxiu El seu autor és Eric Hackl, un austríac que provoca calfreds quan es pregunta per fets reals que van passar a la gent del seu país en els anys de la bogeria nacional socialista. Tots dos llibres segueixen un estil basat en les frases curtes i els continus punts i seguits per afavorir el ritme d’una narració amb moltes veus, inclosa la del narrador.
“Adiós a Sidonie” és el relat esfereidor de la tràgica existència d’una nena gitana en l’Austria pre-Reich. Hi apareixen ben pocs nazis. En aquesta història els protagonistes són gent normal i corrent, que seguint la legalitat del moment contribueixen en la barbàrie racista de Hitler. A “La boda en Auswitch”, desenes de testimonis ens narren la vida i peripècies de Rudi i Marga, l’austriac i la catalana que es van conèixer a Falset, en els preparatius de la batalla de l'Ebre, i es van casar en el camp de concentració el 1944. Ell era un intern que va ser brigadista a la guerra d’Espanya, on va conèixer Marga, mare del seu fill i amb qui les autoritats nazis el van deixar casar en un lloc de mort. Van passar la nit de noces al burdell, i mai més no es van tornar a veure. En aquesta història els nazis van consentir el casament, el van preparar i fins i tot, alguns van col·laborar amb l’intent de fuga que va provocar la mort del marit pocs mesos després. Per tal de reconstruir l’episodi del casament. Hackl fa parlar els fills dels protagonistes, la germana, sobrevivents del camp, veïns, i fins i tot algun dels protagonistes, morts molt abans del naixement de l’autor.
Vaig sentir parlar per primera vegada d’Eric Hackl en un curs de literatura i guerra civil. En aquella sessió vaig defensar el paper dels escriptors en el debat sobre la difusió d’allò que s’ha vingut a anomenar “la memoria històrica”. És més fácil i efectiu entendre perquè va quallar la bogeria de Hitler en bona part de l’Europa central llegint “Adiós a Sidonie” que no pas un tractat d’història. I ens apropem millor a l’univers concentracionari llegint la literatura que va provocar que no pas les repassant les xifres de la massacre.
“Adiós a Sidonie” hauria de ser de lectura obligatòria a les universitats d’història. Llegint-lo també ens plantegem quin ha de ser el paper de l’erudit del segle XXI a l’hora d’acostar-se a allò que tantes vegades hem sentit que és inimaginable, inabarcable, de dimensions impossibles de concebre: la massacre de milions d’innocents en camps de totes classes. Però tot allò va ser dissenyat, quantificat i dut a terme per homes i dones, els descendents dels quals són com qualsevol de nosaltres.
En acabar el darrer llibre d’Hackl vaig llegir, en mitja hora, l’intens text de Georges Pérec titolat “Ellis Island”, l’illot on els nord-americans passaven el sedàs dels emigrants aptes per entrar al seu país i els que no, durant la primera meitat del segle XX. El text és un prec, un crit, un documental, un poema, un garbuix de xifres que ens fan mil preguntes, tantes com li van sorgir al francès quan el va haver acabat.

L'Illa del Tresor

Vaig començar L’Illa del Tresor, de Robert Louis Stevenson el dia 28 de juliol i l’he acabat el 5 d’agost. L’he llegit en els trajectes a la feina i cap a casa, al metro i als ferrocarrils. No és fácil triar les lectures per aquests viatges. A primera hora pot ser que la son et faci llegir sense entendre res, i de tornada el cansament et pot jugar una mala passada. Aquesta, en canvi, és una lectura ideal. Una aventura contundent molt ben traduïda, en una edició molt bonica (com sempre) de Quaderns Crema.
L’Illa del Tresor és un clàssic de la literatura universal, de la família juvenil. Hi ha molts lectors que creuen que això vol dir que el llibre és simple i fàcil, però darrera d'aquesta aparença els escriptors amaguen estructures complexes. Literatura juvenil no significa que estigui destinada només a un públic adolescent, Els llibres de Jules Verne, l’Alicia al país de les Meravelles, el Pinotxo, Gulliver, Tom Sawyer… adquireixen una gran profunditat si els llegim d'adults. Aquesta literatura, aquests escriptors, volen que ens equivoquem. A l’Illa del Tresor, rere una façana de simplicitat en la trama i l’ús del llenguatge, Stevenson construeix una estructura compelxa farcida de personatges sòlids que texeixen relacions canviants. La closca (l’exterior de la narració) segueix els cànons preestablerts de la narració d'aventures, amb uns bons i uns dolents identificables, un principi i un final clars, un protagonista jove, però les barreres són difuses, la maldat és refinada, els protagonistes han de fer coses terribles i s’enfronten a les seves pors, que són les de tots.
Aquest és, sobretot, un llibre de personatges que viuen moguts per la inconsciència, la cobdícia, la venjança i l'egoisme. Jim Hawkins i John Silver, dues cares de la mateixa moneda. A L’Illa del Tresor l'adolescent Jim Hawkins menteix, oculta, fa xantatge, mata i no se’n penedeix. John Silver mata, s'emborratxa, enganya.
Una lectura sufocant i deshidratant, ideal per llegir sota l’aire condicionat del metro.