Quatre noms de carrers i places de la Barcelona Vella que necessiten una revisió crítica

Aquest article es va publicar a Crític el 15 d'abril de 2018. Podeu accedir-hi pitjant aquí

Els polítics que han governat històricament les ciutats ens han venut el relat que les intervencions als carrers són neutres, i que responen a criteris tècnics per donar servei a la ciutadania a qui, habitualment, no han preguntat. Tanmateix, més enllà del discurs, que ha consolidat aquesta visió, les seves actuacions responen a concepcions ideològiques de la societat i de l’espai públic. No pot ser d’una altra manera. Ho fa tothom qui governa. Si en el principi de tota la vida social hi ha el llenguatge, en la base de la nostra percepció dels carrers i les places hi ha el seu nom. Expressant-lo construïm el món.

Els noms dels carrers que coneixem són el nostre món, la nostra quotidianitat i, per això, són espais de lluites de poder simbòlic i de creació d’hegemonies. Donar un nom o un altre a una plaça, verbalitzar-lo, contribueix a normalitzar i a fer quotidià un fet, una persona. L’espai públic és el lloc on s’experimenta la vida social, on ens retrobem i ens reconeixem. Triar el nom d’una plaça és un fet profundament polític.

Ciutat Vella va ser la capital de Catalunya fins al 1897. La primera ciutat del país on, per tant, es concentraven més espais representatius i, en aquest sentit, els seus carrers i les seves places sempre han estat l’altaveu català per a la creació d’hegemonia política i cultura. Avui és el Districte en el qual les decisions sobre el nomenclàtor segueix tenint més repercussió. Que una amplíssima majoria dels carrers i places estiguin dedicades a homes i que les poques dones que hi ha siguin propietàries de terrenys o santes és una bona fotografia del que ha estat històricament la nostra societat i de qui ha manat tradicionalment. Per això és necessari fer una revisió crítica en la qual m’aventuro a problematitzar quatre casos concrets: el carrer del Duc, Joan de Borbó, Antonio López i Sant Domènech del Call.

Carrer del Duc… però quin duc?

El carrer del Duc va perdre la Victòria el 2007. Fins aleshores es deia «Duc de la Victòria»

com a homenatge a Joaquín Baldomero Espartero y Álvarez de Toro, l’home que ordenà el bombardeig de la ciutat per sufocar la revolta de novembre de 1842 des de la fortalesa de Montjuïc. Es destruïren més de 400 edificis de la Barcelona dins de les muralles i moriren una trentena de persones. La repressió fou brutal, i el seu programa incloïa dedicar un carrer al responsable de la matança. Fa una dècada el Consistori va fer un canvi important però insuficient en despersonalitzar el nom del carrer. Va ser un canvi astut que manté l’honorança a Espartero en la memòria popular perquè en passar pel carrer ens preguntem «carrer del Duc. Quin Duc?… El de la Victòria», aquell qui va dir que “pel bé d’Espanya és convenient bombardejar Barcelona almenys un cop cada 50 anys“.

Joan de Borbó ha de ser nom de dona de la Barceloneta: Emília Lloca

Els partits catalanistes coincideixen en la necessitat de canviar el nom del Passeig de Joan de Borbó. També hi ha un acord ciutadà implícit a la Barceloneta. Però no n’hi ha a l’hora de triar el nom nou. D’una banda, una important representació de persones i entitats han recollit firmes defensant que el passeig s’ha de dir Emilia Llorca, que va ser el pal de paller de bona part del moviment veïnal del barri a les acaballes del segle XX. Aquest nom honoraria una memòria infrarepresentada en el nomenclàtor barceloní. D’altra banda diversos partits i entitats consideren que s’ha de retornar al nom amb el qual és conegut popularment: el Passeig Nacional. Malauradament, alguns creiem que aquest nom porta implícita una càrrega política difícilment defensable atès que es va implementar en la dècada de 1840, per celebrar la Constitució de 1843, reaccionària i combatuda des de Catalunya. A Barcelona va provocar la bullanga aixafada per Espartero bombardejant la ciutat. Semblaria estrany retornar un nom que volia refermar una victòria per les armes i que normalitzava la repressió. En aquest cas tot sembla indicar que una suposada ressignificació és impossible.

Entre el Marquès de Comillas i les bullangues

El canvi de nom de la plaça d’Antonio López, primer marquès de Comillas, és segurament la que ha generat més debat i mobilitzacions populars. En aquest sentit, hi ha un consens general en la idea que els noms representatius de la ciutat no poden homenatjar actituds ni persones amb actituds contràries als drets humans més elementals. Certament, López va ser un dels homes al voltant del qual va pivotar la política, els negocis i la cultura de la Barcelona (i Catalunya) del XIX i té una biografia complexa amb força episodis censurables. Un dels cabdals és que va fomentar la seva fortuna en el tràfic de persones: era un esclavista. La seva estàtua va ser enderrocada el juliol de 1936, recol·locada pels franquistes i traslladada fa poques setmanes. Periòdicament era protagonista d’escarnis ciutadans.

Hi ha diverses propostes per al seu nou nom: Nelson Mandela i Idrissa Diallo (ambdós homes) o Clotilde Cerdà. Evidentment tots tres mereixen ser presents en el nomenclàtor barceloní, però els dos primers estableixen una certa jerarquització de les víctimes que pot ser incòmode. Paral·lelament, l’Ajuntament va aprovar el canvi per «Bullangues» (amb el suport de més d’una dotzena d’entitats memorials), un moviment insurreccional barceloní que va ser punt de llança de moviments de conquesta de drets durant el segle XIX que es donà a la Barcelona Vella i que tingué un dels seus primers episodis allà on avui hi ha la plaça d’Antonio López i abans del pas dels revolucionaris s’hi alçava el Convent de Sant Sebastià. La polèmica està servida i tots els raonaments hi tenen cabuda.

Sant Domènec del Call i la matança de 1391

Aventuro que una darrera polèmica pot ser per Sant Domènec del Call, probablement el

nom més infame de la ciutat, amb més de 500 anys de presència en el nostre nomenclàtor. El dia de Sant Domènech de 1391 es va dur a terme una matança en el Call barceloní: ciutadans cristians barcelonins van assassinar a unes 300 persones de religió jueva i es destruí una xarxa social perfectament integrada a la ciutat antiga. Ras i curt: el nom del carrer homenatja la matança i consolidà l’hegemonia religiosa i retrògrada de la ciutat, esdevenint també un recordatori per als qui s’atrevissin a professar una religió que no fos l’oficial. No hi ha cap dubte de la vilesa del nom, però en aquest cas sorgeixen els dubtes que tenen a veure amb els noms històrics referents a sants que tenen una presència històrica en el nomenclàtor, que han donat noms a barris o a carrers veïns i que sovint han perdut la càrrega política i simbòlica que tenia cinc segles enrere.

La ciutat popular, els moviments per aconseguir llibertats, les dones, les persones d’orígens diversos i les cultures no dominants estan infrarepresentades en el nostre nomenclàtor i això configura una ciutat poc respectuosa amb la diferència, masclista i uniformitzadora. Encara ara la seva modificació és una necessitat ciutadana i, com he intentat explicar amb aquests casos no és una tasca fàcil. Amb tot, la ciutat i els seus veïnats s’ho mereixen.

Antonio López, una qüestió de drets

Fa unes setmanes vaig publicar un article a Públic en el que parlo sobre l'actuació memorialística sobre l'estàtua d'Antonio López. 

Són unes breus i ràpides notes sobre espai públic i art. En els darrers dies els mitjans de comunicació s'hi han fet ressò reobrint una vella polèmica absurda i falsa, que és sobre la veracitat o no de l'activitat esclavista del marquès. Acadèmicament és un debat tancat de fa anys, i mediàticament és una polèmica que omple pàgines i genera dubtes i desconeixement.

El debat interessant, tanmateix, és el de la relació entre l'art i l'espai públic: calia retirar l'estàtua, i fer-ho com es va fer, o era més adeqüat mantenir-la, o retirar-la modestament i sense fer un acte públic? Aquest debat és pertinent, en el que em posiciono clarament a favor de l'acte de diumenge. L'altre debat és soroll i la indignació dels qui, amb aquesta acció, hi veuen un greuge contra els seus privilegis.

Pitjant aquí accedireu a l'enllaç al diari digital, i aquí teniu l'article sencer:

Aquest diumenge l’Ajuntament de Barcelona retira l’estàtua d’Antonio López de la plaça que encara du el seu nom i que serà modificat properament. Aquest acte dóna compliment a una reivindicació històrica de múltiples entitats de defensa dels drets col·lectius, i compta amb el consens dels actors socials de la ciutat i dels veïns i les veïnes.

Qui ens vulgui fer creure que Barcelona ha crescut i s’ha urbanitzat a base de decisions tècniques menteix. Qui ens expliqui que l’art públic es decideix en base a criteris estètics no diu la veritat. La nostra, com totes les ciutats, s’ha desenvolupat conforme a principis ideològics de qui l’ha governada, ja fos en períodes democràtics com en dictadures o monarquies no democràtiques. L’espai públic és el lloc on s’experimenta la vida social, on ens retrobem i ens reconeixem, i com l’anomenem o l’art públic que s’hi erigeix es correspon amb concepcions del món i de la societat. Decidir dedicar una estàtua a algú és un fet polític, com ho és decidir retirar-la. I ambdues accions són legítimes.

S’ha explicat per activa i per passiva la motivació de la retirada: a l’espai públic barceloní no hi pot tenir cabuda representacions de persones que hagin atemptat contra els drets humans. Antonio López va traficar amb persones quan aquest comerç ja estava prohibit; però encara que no fos així, encara que el tràfic fos legal (com ho era fins algunes dècades abans) no és una activitat acceptable en el segle XXI en una ciutat de drets i d’acollida. No es tracta d’un debat de legalitats versus il·legalitats. És un debat de respecte als drets humans, que són universals, i que vulnerar-los no prescriu. Per aquests motius es retira l’estàtua. Per no homenatjar qui no ho mereix a ulls d’avui. Perquè les ciutats són organismes vius que evolucionen com ho fem els seus veïns. Retirar l’estàtua d’Antonio López és una festa de qui ha lluitat per la democràcia, de qui persevera denunciant les vulneracions als drets humans, de qui treballa per un món sense desigualtats, de qui viu respectant i valorant la diferència. El nostre espai públic és el nostre món, i volem un món lliure d’opressions i uns carrers i unes places que no honorin les vulneracions de drets.

Commemoració dels bombardejos de març de 1938 a la plaça de Joan Amades

Avui és 17 de març de 2018. Fa 80 anys els aviadors de l’aviació italiana llançaren gairebé 50 tones de bombes sobre Barcelona, amb espais de temps irregulars però constant durant 3 dies, entre el 16 i el 18 de març. Moriren un miler de persones, i mai sabrem el nombre de ferits físics d’aquell acte terrible. Avui ho hem recordat al Raval, a la plaça de Joan Amades un dels espais castigats junt amb molts més de la Ciutat i de Ciutat Vella, on moriren unes 300 persones.
Ha obert la tanda de commemoracions l’Associació de l’Illa de Robador-Picalquers-Roig, homenatjant a la Marina Asensio, veïna de 88 anys del carrer d’En Roig i posteriorment en Manel Aisa (Ateneu Enciclopèdic Popular) i en Bernat Pizà (Associació d’Aviadors de la República) ens han contextualitzat els bombardejos i ens han explicat els esdeveniments d’aquells dies fatídics. Aquest acte estava organitzat per la Taula de Memòria Històrica i Democràtica del Districte de Ciutat Vella.
Els actes han estat presidits per la nova placa de memòria, situada en el mateix lloc de l’antiga, que va ser aconseguida juntament amb la recuperació de la font de la plaça gràcies a la lluita veïnal, i que està instal·lada en una paret en la que encara hi són ben present les marques de la metralla de les bombes d’aquells dies. 

Crec que és necessari explicar perquè hem canviat la placa, que és un acord de l’esmentada Taula de Memòria. La primera motivació ha estat millorar-ne la lectura i visibilització. L’anterior placa era molt fosca i les lletres es formaven mitjantçant buits en la seva superfície, i no destacaven prou amb el fons de la paret, cosa que feia que fos molt difícil llegir el que hi deia. Amb la nova placa la visibilitat està assegurada i el contrast del blau amb el blanc faciliten la lectura a una certa distància.
La segona motivació per al canvi de la placa ha estat modificar el text, ampliant-ne la narració històrica per incloure l’autoria del bombardeig. Una acció de guerra no és un fenomen meteorològic, de vegades inevitable i on la responsabilitat humana és més o menys imputable. Un bombardeig és resultat d’una decisió política que no podem amagar i que l'explica, i per això el text que es llegeix a la nova placa diu “En memòria de les víctimes dels bombardejos comesos per l’aviació feixista italiana, aliada de l’exèrcit franquista, al març de 1938 a Barcelona”. Amb aquest text contextualitzem i expliquem el bombardeig i la guerra de 1936, i li donem la seva dimensió internacional.

El 12 de març de 1938 l’Alemanya nazi s’annexionava Àustria per al seu projecte de Reich. Aquesta acció dinamitava definitivament, i de nou, la política europea i situava Adolf Hitler com la peça clau del futur del món. 
Benito Mussolini era un aliat imprescindible per a Francisco Franco, però hi volcà molts més recursos des del primer moment, tant humans com econòmics: el Duce presentava la seva participació a Espanya com si fos pràcticament una guerra italiana, on va enviar més de 80.000 militars en diversos cossos durant els 3 anys de guerra. Tanmateix l’acció del 12 de març de 1938 va enfurismar Benito Mussolini, que es va creure desplaçat en el tauler de la geoestratègia europea i va decidir realitzar una acció exemplar i de força que havia de demostrar la força de la Itàlia feixista, i va decidir bombardejar Barcelona com mai abans s’havia fet en una ciutat europea: atacs aeris indiscriminats a la població civil, sense cap objectiu militar, durant 3 dies i en intervals canviants per tal de tornar boja la rereguarda. Aleshores Barcelona era la capital de tres governs republicans: Estat Central, Generalitat i Govern Basc. Era, per tant, la ciutat referent de les esquerres mundials, i la punta de llança contra el feixisme. D’aquí l’ordre directe de Mussolini amb un telegrama urgentíssim del 16 de març: “Iniziare da stanotte azione violenta su Barcellona con martellamento diluito nel tempo”. D’aquí la importància de modificar el text de la placa: contextualitzar i explicar la història i anar més enllà d’assenyalar els punts de memòria.