Diuen
que el rei espanyol considera que la substitució de noms monàrquics
dels carrers de les ciutats són fruit de la decisió política d'un
govern temporal i que la pervivença i la solidesa de la institució
que encapçalen farà que, tard, o d'hora, el canvi es reverteixi i
es torni a la normalitat que no hauria d'haver-se ultratjat mai. Però
el rei s'equivoca quan els actes no són simples canvis de noms sinó
que formen part d'una sèrie d'accions que trenquen de facto amb el
relat tradicionalment hegemònic i entronquen directament amb el fil de la memòria popular local. Els canvis de nom ressignifiquen el
nostre espai públic i han vingut per quedar-se. El Cinc d'Oros és
un dels exemples més evidents amb la instal·lació de les taules de
memòria que expliquen el procés d'urbanització de la plaça, la
història del «llapis» i dels fanals monumentals de Falqués.
Els
meus avis paterns, l'Agustí i la Maria, havien nascut a sant Martí
de Provençals i Sant Andreu de Palomar, en dos pobles del Pla de
Barcelona que el 1897 s'havien agregat a la gran ciutat. Amb
l'annexió s'hagué de revisar el nomenclàtor i eliminar les
repeticions. Es tractaven bàsicament de noms de sants. A Sant Andreu
de Palomar la tasca es feu a partir de 1905 i fou encapçalada pels
sectors intel·lectuals conservadors. Malgrat que els meus avis
havien nascut algunes dècades després de l'annexió seguien
anomenant els carrers tal i com s'havien dit sempre. A casa sabíem
que quan ens deien, per exemple, Sant Llorenç, Santa Teresa, Sant
Antoni o Santa Rosa volien dir Pons i Gallarza, Montpeller, Rubén
Darío i Neopàtria. La geografia que servaven en el seu llenguatge
quotidià era la geografia popular. La que no entenia de
modificacions administratives i conservava la parla de les classes
populars. Aquesta duplicitat de noms era habitual a casa, i no
representava cap confusió, perquè malgrat que els seus néts no
compartíem l'experiència vital del Sant Andreu-poble, de
l'antagonisme quotidià entre la ciutat i el poble, sí que
compartíem l'experiència que ens transmetien, precisament, amb el
llenguatge. Quan els nostres avis ens explicaven que s'havien trobat
amb la Pepita al carrer del Pilar (Coroleu) ens transmetien la
memòria d'un Sant Andreu que havia estat poble. Això ha conformat
la nostra identitat i la manera, també, de viure i d'entendre la
ciutat.
La
càrrega cultural d'aquesta transmissió anava molt més enllà d'una
geografia, perquè remetia a una història de xoc de móns: la nova
ciutat vers el món local, a mig urbanitzar i a mig industrialitzar,
l'homogeneització vers la diversitat... i també anava més enllà
de Sant Andreu. Com que la memòria és selectiva, recordo
especialment dues geografies no oficials transmeses quotidianament:
el carrer «Farnandu» (ho escric com ho pronunciàvem) i el Cinc
d'Oros. Tant un com l'altre remetien a uns paisatges i una llengua
popular, no oficial i transmesa oralment, que és com les classes
subalternes transmetem les memòries.
M'emociona
molt íntimament el canvi de nom de la plaça de Joan Carles I. I no
ho fa tant per l'eliminació del Borbó del paisatge urbà barceloní
(que també) com pel reconeixement de la parla i la cultura populars
de la nostra gent, dels nostres avis i àvies. Oficialitzar el Cinc d'Oros, i fer-ho amb aquesta grafia: oros, és dignificar la memòria
que tantes i tantes vegades ens ha estat negada, i és portar a la
pràctica polítiques públiques de memòria inèdites i duradores.
M'emociona
pensar que els meus avis, l'Agustí i la Maria, somriurien burletes.
I qui sap si potser seguiriem rient en recordar que les classes
populars barcelonines quan anem al lavabo diem que anem a Can Felip,
i alguns, els dies de Festa Major, anem a Can Felip Quint.