En
els darrers mesos he sentit en diversos espais polititzats la
necessitat de crear “relats”, és a dir, conceptualitzacions
teòriques que serveixin de base per al desenvolupament d'accions
polítiques. El que més he sentit és la creació del “relat de
Barcelona” com a punt de partida per a projectes municipalistes
autodefinits rupturistes. Així
doncs, em proposo escriure el meu propi relat de Barcelona, que també
hauria de ser una de les bases del meu pensament polític sobre la
ciutat. Per
començar considero important destacar que cap municipi disposa d'un
relat pel senzill fet de ser-ho, sinó que el seu relat és el de les
persones que l'habiten i que, per tant, la viuen. En aquest sentit el
meu relat no és el propi de la ciutat, urbanísticament i
econòmicament canviant en la història, sinó el dels homes i les
dones que han propiciat o han patit aquestes modificacions. Entenc
que les ciutats, en tant que construccions inserides en un entorn
geogràfic sí que poden disposar d'un relat ecològic o de relació
amb l'entorn natural, però no pas d'un relat polític que és el que
l'acabarà modelant en termes socials.
Tots
hem sentit la repetida consigna de la “Barcelona de les persones”,
un eslògan buit i propici a les mentides, perquè és extremadament
inconcret. “Les persones”. Quines persones? Les que prenen
decisions o les que pateixen les conseqüències d'aquestes
decisions? Les que no poden dormir pel soroll d'una terrassa propera
o les que es beneficien de les terrasses? Les que volen usar l'espai
urbà com un lloc per a relacionar-se o les que senzillament ni el
veuen? Les que volen fer veïnatge i unir-se per defensar els seus
interesos o les que esperen que l'administració els gestioni la seva
realitat?
Indubtablement,
el meu relat de Barcelona és el que protagonitzen els veïns i les
veïnes que volen responsabilitzar-se de la seva vida a la ciutat i
participar de la seva construcció per fer-la propera al seu dia a
dia. Per a que la ciutat no sigui l'escenari en el que passa la seva
vida, sinó que sigui l'espai on es viu i on es fa vida. El meu relat
de les persones de Barcelona parteix d'aquelles que en plena
dictadura, i conscients de les seves lamentables condicions sortiren de cases i barraques per dignificar els seus carres al
marge de les (inexistents) planificacions urbanístiques. I pensant
els seus carrers, i vivint als seus carrers prengueren consciència
de les deficiències dels seus barris. I pensaren els barris i
imaginaren la ciutat.
Per
tant, la meva gent és la que no disposava d'accés als (inexistents)
mecanismes de presa de decisions i que, tanmateix, decidia. Decidia
col·lectivament que necessitaven escoles, clavegueres, llars de gent gran ,
biblioteques, escoles d'adults, semàfors, etc. Pensar que el teu
barri necessita un centre d'assistència social és pensar la ciutat.
És entendre que les administracions ciutadanes han de ser un servei
per a les persones, i que els veïns i les veïnes són part activa i
veritablement decisòria de les polítiques que aquestes apliquin.
El
meu relat de Barcelona no parteix dels centres ni de la perifèria.
De Sant Just o de Torre Baró. Parteix dels grups socials que es
neguen a passar per la ciutat com a simples espectadors de grans
esdeveniments o com a usuaris de metros i carrers. Parteix de qui es
preocupa per l'entorn perquè el percep com una part de la seva vida
i en vol el millor. I desitjant el millor es preocupa, observa,
coneix i proposa. El meu relat, ara sí, és el de la ciutat que
escolta el que proposa la seva gent.
Ara
bé, podem quantificar aquesta gent? Pot ser que el meu relat sigui el
d'una minoria dels habitants de Barcelona? No crec pas que sigui una
minoria, però tampoc no som majoria.
Més
de trenta anys d'ajuntaments democràtics han col·laborat de forma
activa i passiva al desmembrament de la consciència ciutadana
col·lectiva. Efectivament, també és un eslògan que Barcelona es
mou històricament a cop de gran esdeveniment que implica
transformacions urbanes i econòmiques. Una afirmació menys mentidera
que aquella de la “Barcelona de les persones”, però que també
amaga les polítiques públiques engegades per a crear l'hegemonia de
la seva bondat i l'interès nul de les administracions per a implicar
els veïns i les veïnes en les transformacions dels seus barris.
Un
interès, aleshores nul, que no ha deixat de ser-ho. És més, durant
els darrers anys ofegar la veu popular ha estat un dels objectius de
les administracions públiques. Això ha provocat que, per manca de
promoció, la gent que es responsabilitza del seu entorn és cada
vegada menys. Però també que cada cop hi ha més sectors socials
conscients d'aquesta injustícia i ha començat a rebelar-s'hi
actuant en el seu entorn. I quan s'hi actua, de la manera i amb la
intensitat que sigui, es modifica.
El
meu relat de Barcelona és, doncs, el
d'una no-majoria
conscienciada i defensora del dret a la
ciutat, que creix amb força i
que disposa d'una administració que desenvolupa els mecanismes
necessaris per socialitzar les decisions que afecten a la col·lectivitat,
responsabilitzant la població, on tothom sigui veritablement
escoltat i que consideri que cada veí o veïna disposa d'un
coneixement necessari per al desenvolupament de qualsevol acció que
afecti la comunitat.
El meu relat de Barcelona ha d'incorporar, necessàriament, els diversos relats alternatius que llegeixin de manera diversa la ciutat i la seva vida en ella, i que parteixin de la base que uns pocs, franquiciats d'interesos privats, no poden governar sobre una majoria.