Apunts per a una possible redemocratització de Barcelona

El passat 9 de Juliol vaig participar,representant el Procés Constituent, en la sessió "Asalto ciudadano a las municipales: la Barcelona que queremos", organitzada pel col·lectiu Nociones Comunes. Prement aquí accedireu a l'àudio del debat, en el que hi varen intervenir representants de ICV, Guanyem, Podemos i la Trobada Popular Municipalista. En l'àudio els escoltareu a tots i als assistents.

Jo he passat a net els apunts que, més o menys, tenia preparats per respondre a les dues preguntes que ens havien traslladat les organitzadores.

Apunts breus i dispersos, escassament desenvolupats. Aquí els teniu:

1) Com intervenir des de l'Ajuntament? Quines accions no es duen a terme i podrien millorar la democràcia municipal?

Si entenem la democràcia municipal com la capacitat real dels ciutadans, o dels veïns i les veïnes, organitzats o no, d’intervenir en els debats ciutadans i en la presa de decisions en l'àmbit de la ciutat; la simple possibilitat de la democràcia real a Barcelona s’ha trencat. Si és que mai havia existit d’una manera més o menys satisfactòria, ja no existeix.

El marc en el que s’hauria d’haver fet realitat un cert grau de democràcia, amb tantes limitacions com volguem trobar-hi, era en el redactat de la Normativa de Participació Ciutadana, que fa més de 20 anys es va començar a dissenyar i desenvolupar amb la participació la FAVB i d’altres agents socials. Si bé el projecte semblava ambiciós sobre el paper, la seva pràctica ha estat dispar, en funció del regidor o regidora de torn, i poc efectiva.  Mai se li han dedicat els esforços ni els recursos humans i econòmics suficients.

Per reblar el clau, la relació que els ciutadans i les ciutadanes podem tenir amb l’administració d’una manera formal i organitzada s’ha destrossat completament. Si bé a mesura que  anaven passant els anys, els governs socialistes amb els seus socis d’ICV-EUiA i/o ERC, ja la van desnaturalitzar moltíssim, el procés de decadència es va accelerar en el darrer govern d’Hereu i els eco-socialistes; però ha estat el govern de Convergència i Unió qui ha passat una piconadora per  destrossat-ho tot, penso que de manera planificada, sense perdó, de cap de les maneres casual, i amb una manca de respecte absoluta. Des de fa anys que aquesta Normativa ha passat de ser una opció esperançadora, a pura retòrica fins desnaturalitzar-se en la pràctica i legalment, per rematar-la amb la darrera modificació que ha dut a terme l’equip de Trias acompanyada de la modificació del reglament d'organització i funcionament dels districtes.

El que s’ha aconseguit entre uns i altres en aquests 25 anys és buidar de contingut la paraula “participació”, que és una paraula i un concepte que han segrestat i que avui no vol dir res a l’Ajuntament de Barcelona. Els "nostres" representants volen convertir els veïns, ens volen convertir, en gregaris, en espectadors que anem a les audiències publiques si les convoquen, que anem a les comissions de seguiment quan les fan, que anem a consells de barri i de Districte quan toca. Espais en el que algun tècnic o el mateix regidor ens expliquen el que ja han decidit que faran, sense possibilitat de diàleg franc i profitós, o ens menteixen directament. Espais on, si els interpel·les, no serveix absolutament per a res.

Espais on les persones que treballem en el moviment veïnal i d’altres moviments socials ens hem sentit menyspreats sovint, però sobretot en aquesta legislatura, que se’ns ha menystingut fins arribar a límits insultants en alguns casos.

Per tant, el punt de partida és que la possible democratització de l’Ajuntament de Barcelona s’ha trencat.

Ara, com podem millorar aquesta democràcia? Doncs hem de superar aquesta “participació”, aquest concepte segrestat. Com? Ja des del moviment veïnal de mitjans dels setanta es parlava que no s'havia de buscar la participació sinó que es necessitava que es garantís la presència de la ciutadania en els òrgans de debat, de reflexió i de presa de decisions. I això és el que s’ha de fer: garantir als veïns i a les veïnes, organitzades o no, amb papers o sense  que puguin accedir a aquests organs, que siguin aquests espais reconeguts mútuament, per tant que hagin estat construïts des d’abaix i de forma conjunta.

És molt important també quina ha de ser la direcció d’aquesta construcció i d’aquesta nova interlocució. No ha de ser dels carrers a les institucions, sinó que ha de ser de l’Ajuntament  cap a  Plaça Sant Jaume, de la seu del Districte cap a la Plaça Orfila… L’administració ha d’obrir portes, finestres,  portes falses, passadissos, passadissos secrets, portes del darrera… tot, i ha de sortir al carrer. Aquesta és la direcció en la que s’ha de construir la nova democràcia, treballant per garantir canals de comunicación, mètodes d’intervenció, espais de discusió i de presa de decisions des dels barris, per pujar cap al Districte i d'aquest a la ciutat. Cal, també, per tant, un alt grau de descentralització.

És molt important un altre aspecte, també. Sempre que es parlava de participació als ajuntaments socialistes (en bipartits i en tripartit) i al convergent, es fa referència a la discussió (fins a cert punt) de projectes, però mai no es discuteix sobre el pressupost. De diners mai no se n’ha parlat i mai s’ha presentat un pressupost que fos possible debatre, per proposar modificacions, impugnar o ratificar.  En aquesta nova municipalitat, o en aquesta nova manera d’entendre la democràcia s’ha de parlar també dels pressupostos, hi ha d’haver transparència i els pressupostos han de ser participatius per a tot, que fins ara no ho són.

El que està passant en els últims anys no és només que s’hagi reduït la participació, sinó que directament s’ha treballat d’esquenes a la majoria de la població i per beneficiar a lobbies del turisme, del sector immobiliari o als amos de les franquícies. S’ha de parlar amb el carrer, anant a buscar als veïns i a les veïnes.

Si parlem de mètodes, aquests han de ser compartits, dissenyats per treballar conjuntament en un marc també compartit en el que les persones que representin la ciutadania han d’acceptar una sèrie de mínims innegociables com la limitació de mandats i sous, la revocabilitat dels càrrecs, la incompatibilitats amb dualitats de càrrecs, el control ciutadà de la gestió i l’acció política i acceptant tambéla desprofessionalització… Treballant en aquest marc i en aquest tipus de democràcia superarem la “participació” com ens l’han presentat fins avui.

2) Perquè la necessitat d'una candidatura ciutadana per a Barcelona?

Començo molt ràpid per explicar el Procés Constituent, i és que tindrà sentit en el que vindrà més tard. Començo. Des de l’abril del 2013, en el que es fa una crida per treballar per una candidatura unitària per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, s’han creat més de 120 assemblees territorials a pobles, barris, viles… que estan treballant amb d’altres moviments socials i polítics organitzats. Són persones que estaven, o no, en els moviments, que han creat la seva assemblea del Procés Constituent, oberta a tota la ciutadania. El nostre objectiu era la candidatura unitària per a les eleccions al parlament, però, fent una caricatura, ens trobem de cop amb la urgència de les municipals. Ens trobem amb la necessitat de preguntar-nos i de treballar per aquest objectiu municipal, que tots veiem que és important i pot representar veritablement una oportunitat de canvi. Per tant la nostra experiencia a nivel municipal és inexistent, però sí que s’està tractant amb molta intensitat a tot Catalunya, a Cornellà, Sabadell, Cambrils, Figueres, Blanes, la Vall d’Aro, etc. Amb d’altres moviments i partits per treballar amb la construcción de candidatures unitàries a cadascun dels llocs, que són ben diferents.

Què passa a Barcelona? A Barcelona som una dotzena d’assemblees de barri, de districte o d’afinitat territorial i compartim la idea de la necessitat d’un canvi a la ciutat de Barcelona, la necessitat d’una ruptura real i de modificar els paràmetres de la política. Perquè si des del Procés Constituent acostumem a parlar de la crisi del règim de 1978 i de la necessitat d’una nova Constitució de la República Catalana també m’atreveixo a dir que hi ha ha una crisi de règim a la ciutat de Barcelona. Per tant es necesita refundar, en bona part, la democràcia que va emergir l’any 1979 i que ha acabat col·lapsant, s’ha acabat trencant. Personalment no crec que hàgim de parlar de crisi del model municipal del 1979, perquè certament els primers ajuntaments democràtics van intentar fer moltes coses trencadores a moltes ciutats i pobles, en molts casos se’n varen sortir, i alguns ajuntaments van ser espais on es va intentar trencar el silenci i les mentides de la transició; però el que sí que ha col·lapsat, el que ja no s’aguanta més és el règim que surt de la palanca que representen els Jocs Olímpics de 1992 com a punt de partida d’una ciutat imaginada per i per a uns pocs.

Una ciutat en la que tot es ven, un aparador en el que tot s’ha de comprar, pensada per als visitants, pensada per i per als lobbies i poc –i cada vegada menys- per als barris populars i el veïnatge. Si hi vius, ho has de comprar tot, i si no compres ets exclòs de la ciutat.

Aquesta és una situació insostenible que genera desigualtats i discriminació. Barcelona té unes desigualtats socials entre barris terribles. S’ha focalitzat tot l’impuls dels negocis en el sector del turisme i els seus satèl·lits, que són irrespectuosos amb el medi ambient, amb les persones que viuen a la ciutat i amb la propia ciutat. Una activitat que ho engoleix tot.

La gent té la sensació de requisa, de robatori. Se’ns están robant les places, el Paral·lel, les Rambles, ens volien robar el Casc Antic de Sant Andreu, el Port Vell, el patrimoni per instal·lar-hi hotels, les escoles bressol, etc. i tot plegat executat amb decisions que són molt distants de la ciutadania. Es tracta d’un robatori que genera desigualtats, discriminació i manca de democracia real.

Una apropiació d'espais per als mercats que s'ha fet a cop de norma i normativa (plans d'usos, normativa de terrasses…) en les que la predicada "participació" ha estat inexistent i s'ha substituit per acords puntuals entre partits polítics, cosa que posa de manifest l'enorme distància existent entre l'administració i la majoria dels administrats.

Aquest robatori necessari per poder-ho vendre després tot cada copé s més visible als ulls de la ciutadania, i cada vegada hi ha més iniciatives que ho denuncien. En aquest sentit,constatem que hi ha un estat d’ànim important que busca aquesta necessitat de canvi, i les persones que hem treballat per oposar-nos a les dinàmiques oficials estem sentint com mai el menyspreu de l’administració per les nostres reivindicacions i la nostra feina. Els que hem estat teixint, intentant apedaçar la ciutat, que hem estat creant vincles… potser ha arribat el moment de fer un pas endavant. Perquè? Per frenar aquestes desigualtats, per recuperar de les mans privades allò que és públic, des del carrer fins als ens público-privats que són la delicatesen del model o de la marca Barcelona, per construir la ciutat des d’abaix i per reinventar-la. No ens podem quedar amb la nostàlgia dels temps passats (sovint falsa), sinó que hem de pensar els nous usos comunitaris d’allò públic.

Per aquests motius la necessitat d’una candidatura rupturista i unitària, que impugni el model Barcelona. En aquesta voluntat de ruptura será llà on ens trobarem.