En aquest post un explicaré una descoberta sorprenent i que m’emociona de forma especial. De tots és conegut que la flamarada revolucionària de juliol de 1936 va provocar arreu de Catalunya la modificació de força noms de pobles, ciutats, carrers i places. Va ser la voluntat de fixar la nova cultura i el capgirament de l’ordre establert tradicionalment en els espais col·lectius el que va convidar a l’avantguarda del moviment popular a modificar bastants topònims per a eliminar la presència de les classes dominants durant segles i mostrar el nou poder.
Durant molts anys, els que hem anat treballant la història de Sant Andreu hem escrit que el poble va passar a denominar-se en els ambients revolucionaris "Harmonia de Palomar" (un nom ben anarquista i internacionalista, i polèmic aleshores), que el Passeig de Torras i Bages (capellà i pensador del conservadurisme català) passà a dir-se carrer de Jaume Oller (jove mort en l’assalt a les casernes el juliol de 1936); que el Passeig de Fabra i Puig (industrial i comte d’Alella) passà a anomenar-se de Josep Garcia (primer mort andreuenc al front. Morí el 8 d'Agost); que el carrer Gran (eix vertebrador del municipi i del barri) es digué d'Eugenio Parareda i… aquesta és la descoberta: el carrer de les Monges (nom d'una simbologia ben tradicional que fa referència a la institució religiosa que hi havia) passà a anomenar-se d’Elissa García des del gener de 1937.
 |
El fervor revolucionari queda ben patent en aquesta imatge just davant de les casernes d'artilleria de Sant Andreu el juliol de 1936. S'hi veuen homes, i a la punta esquerra una dona.
|
Qui és Elissa Garcia?
Tot començà amb un mail de l’Ivan Miró, una de les ànimes de la Ciutat Invisible de Sants, activista i historiador del cooperativisme, i els motors de la recerca es posaren en marxa. L'Ivan va localitzar la següent notícia a Acción Cooperativista (núm. 696 del 04/09/1936), una publicació del món cooperativista barceloní:
"ELISSA GARCIA
Les Joventuts Cooperatistes de Barcelona han hagut de lamentar aquesta darrera setmana una baixa sensible a les seves fileres. Es tracta de la simpàtica i valerosa companya de l'ex-secció de Joventut de «L'Andreuenca» Elissa Garcia, de dinou -anys d'edat.
En esclatar la revolta militar-feixista el mes passat, Garcia ocupà immediatament un lloc en la lluita empresa. La vegérem amb les armes a les mans, la vegérem prestant servei als hospitals, la vegérem treballant als menjadors col·lectius. AlIí on ella creia que podia ésser útil, allí s'enrolava.
Més tard, quan a Barcelona la Llibertat com una simple miliciana, fusell al coll i amb el corresponent corretjam amb municions. Així ha trobat la mort la nostra companya, lluitant com una veritable heroïna, lluitant per consolidar amb les armes la nova humanitat que s'albira la nova ordenació econòmica de les coses en sentit col·lectiu, que ja no és una hipòtesi sinó una realitat efectiva, gràcies a la sang que com la de la nostra companya, s'ha vessat i es vessa.
Companya Elissa Garcia: el teu nom restarà gravat per sempre en la nostra memòria; el teu exemple i el teu heroisme serà l'impuls que donarà força als braços armats dels joves cooperatistes per tal de venjar-te, i a aquells que treballen a les secretaries, en l'ordre econòmic i d'organització) en els moments de defalliment i de cansanci produïts pel treball, el teu record els dirà que deuen continuar en el seu lloc per fer triomfar, per ordenar la causa per la qual tu donares la vida.
Companya Elissa Garcia, descansa en pau, el teu record estarà sempre en nosaltres."
Una nota emocionant que constatava, per primera vegada entre els historiadors locals, l'existència d'una cooperativista andreuenca que va agafar les armes per anar al front. La meva àvia m'havia explicat que havia vist aquestes "milicianes" passejar per Sant Andreu durant la guerra. Eren dones joves, entusiastes antifeixistes que s'atreviren a subvertir el rol dels gèneres, vestir-se com no es vestien les dones i dirigir-se al camp de batalla com a soldades, un paper que mai no els havia estat reservat. Normalment les dones anaven al front a fer d'infermeres o a realitzar tasques d'intendència, però aquest juliol de 1936 l 'ordre de les coses canvià, els carrers passaren a ser propietat de les classes populars i algunes dones s'atreviren a trencar les normes imperants. Les columnes que primer partiren cap al front tenien molta més passió a les seves venes que preparació militar, i s'hi pogueren enquadrar algunes dones. Habitualment, però, en arribar al front els companys els feien preparar els àpats i atendre la infermeria. Tanmateix sembla que l'Elissa es resistí al masclisme propi, també, de les tropes revolucionàries.
Va ser un vespre del passat juliol quan vaig rebre el correu electrònic de l'Ivan amb aquesta nota i em vaig capbussar a internet per buscar més informació. A veure què passava! Amb poques hores de cerca, un parell de mails, diverses consultes bibliogràfiques i unes visites a l’hemeroteca vam aconseguir perfilar un relat dels fets i teixir una xarxa de complicitat que va des de casa nostra fins als recuperadors de memòria dels Monegros. Agraeixo especialment la passió i generositat del Joaquín Ruiz Gaspar, que ha organitzat un homenatge a l'Elisa a Sariñena i de qui he usat molta informació per elaborar aquest text.
Efectivament, l'Elissa va morir el 24 d'Agost de 1936 a l'Hospital de Sariñena, on l'havien traslladada després de rebre els impactes de la metralla d'alguna bomba a Tardienta, en el front de l'Aragó. Tenia 19 anys. Havia nascut el 22 de Setembre de 1916, filla de Romualdo i de Teresa i en esclatar la guerra civil vivia al carrer Gran de Sant Andreu número 411. Treballava en els magatzems de La Sagrera de la Fabra i Coats, i era una membre activa de la cooperativa de consum "L'Andreuenca", fundada el 1879 i amb seu al carrer Solidaritat (avui Rubén Darío i conegut popularment com Sant Antoni). El compromís de l'Elissa superava l'àmbit del cooperativisme i era a la UGT , un sindicat socialista amb molt poca presència a la Catalunya dels anys trenta. Tanmateix, a l'hora d'anar al front la vencé el seu antifeixisme i oblidant discrepàncies ideològiques s'allistà a les columnes de la CNT , anarquista, que fou el primer sindicat que s'organitzà per frenar les tropes rebels. L'experiència per a ella, però, durà un parell de mesos.
El divendres 4 de setembre de 1936, el diari ABC recollia la notícia de la seva mort, en la que reprodueix una carta que va enviar a la seva mare on fa evident el seu profund compromís polític:
"Muerte de una heroica enfermera
En el sector de Tardienta ha muerto, a consecuencia
de haberle alcanzado los cascos de unas bombas lanzadas por aviones facciosos la enfermera de la Cruz Roja
De miliciana a heroïna
Les primeres morts al front es convertiren en mites. La mitologia de la lluitadora contra el feixisme i el capitalisme deixava de ser minoritària per ser la que ocupava els carrers i les places. Així doncs, l'Elissa esdevingué un referent a Los Monegros i al seu poble d'origen, Sant Andreu de Palomar. En la següent imatge, extreta del documental "Aragón trabaja y lucha", gravat per la productora cinematogràfica de la CNT durant la guerra civil podem veure el seu nom pintat en una casa en algun poble dels Monegros. Hi llegim "Calle de Elisa Garcia (muerta por la libertad)".
Però, com comentàvem, també se li dedicà un carrer a Sant Andreu: el carrer de les monges es convertí en el carrer d'Elissa García. Salvador Casas, que aleshores era un nen que vivia al veí carrer d'Ignasi Iglésias recorda que tothom parlava d'aquesta mort, que va colpir molt a Sant Andreu i també recorda la llegenda de la placa: "Calle de Elisa García. Muerta por los fascistas de Aragón". La cerimònia d'inauguració de la placa fou el dia 3 de gener de 1937. Transcrivim la nota que publicà per aquesta commemoració la delegació de Sant Andreu del Sindicat Mercantil de Barcelona de la UGT.
"A TOTS ELS TREBALLADORS DE ST. ANDREU
A LA MEMÒRIA D'ELISSA
La classe treballadora del nostre país escriu en aquests moments les pàgines més glorioses que es registren en la història, camí de la seva alliberació.
S'ha estat lluitant i es lluita per aconseguir una societat més humana i més justa que l'actual.
Amb aquesta finalitat paguem el tribut de sang fecpnd i necessari per tal de consolidar la victòria; les organitzacions obreres tenen el millo dels seus quadres actuals al front de combat.
Molts son ja, per desgràcia, els que han perdut la vida.
La nostra barriada, barriada eminentment obrera, no podia restar al marge de la lluita actual. Son molts els fills i habitants d'aquesta barriada que lluiten en les glorioses columnes dels fronts d'Aragó i de Madrid.
Formen ja cadena els germans caiguts.
Militant activa del nostre Sindicat a la fàbrica Fabra i Coats (magatzem de La Sagrera ) a l'esclatar el moviment no dubtà en enrolar-se fusell al braç primer, d'infermera més tard, en una organització que no era la que en normalitat militava. Quan els trets s'apagaren en la nostra Ciutat, quan la seva presència en ella ja no era necessària, anà allà on podien necessitar-la més, partí al front com infermera en una columna de la C.N .T.
ELISSA GARCIA comprengué bé el problema de la unitat.
ELISSA GARCIA trobà la mort al front d'Aragó lluitant contra el feixisme assassí.
La gesta sublim d'aquesta companya, entén el Sinicat Mercantil de Barcelona-U.G.T., que cal immortalitzar-la com a exemple per a les generacions futures.
A tal fi ha decidit donar el seu nom a un carrer de la nostra barriada.
L'antic carrer de les Monges, des del dia 3 de gener proper, s'anomenarà carrer d' ELISSA GARCIA.
El Sindicat Mercantil de Barcelona-U.G.T., invita a totes les organitzacions antifeixistes i a tots els treballadors de St. Andreu a l'acte de descobrir la placa que perpetuarà el nom de la nostra companya i que tindrà lloc en dit carrer, junt al Passeig de Joan [sic] Garcia (Rambla), el dia indicat, a les deu del matí. Amb aquest acte, homenatjant la nostra companya, recordarem tots els companys caiguts i a tots els que lluiten al front, i demostrarem l'ensems esperit antifeixista de la nostra barriada.
Que no hi manqui cap organització.
Que no hi manqui cap obrer conscient.
Us hi esperem a tots.
Barcelona (St. A.), 31 de desembre de 1936."
Salvador Casas també ens va explicar que recorda que hi varen col·locar un parell o tres de plaques tot al llarg del carrer, però el que ell no sabia és que l'Elissa va ser enterrada en una tomba al cementiri de Sariñena. Probablement li feren algun homenatge o cerimònia sentida. Més tard l'alcalde franquista que governà la ciutat acabada la guerra obligà a ultratjar la seva tomba: féu picar la llegenda que hi havia escrita. Un macabre càstig per una persona morta. Esborrar, amagar, aniquilar les seves idees malgrat ser morta. Ningú al poble recorda quines eren aquelles quatre línies. Un vers? Una proclama política? Un innocent epitafi? Per això, a Sariñena l'homenatgen. La recorden i ens l'han fet visible.
Perquè hem trigat tant a descobrir-la?
Va ser la primera andreuenca morta en el front de la guerra.
Un nom a afegir a la llista dels primers que caigueren per
aturar el cop d'estat feixista. El primer mort a Sant Andreu:
Jaume Oller; el primer andreuenc mort al front: Josep García; el primer obrer mort a la rereguarda: Lorenzo Cuniga, de la Hispano-Suiza. I ara l'Elissa.
Per a un historiador és emocionant fer descobertes, però de
vegades també és frustrant. ¿Com pot ser que ningú no hagués parat compte mai a estudiar les mortes al front?, ¿com pot ser que el sr. Casas recordés els fets només preguntar-li (no va trigar ni cinc segons a dir "I tant! La van matar al front!") i mai no ho hagués explicat, amb la infinitat de vegades que li hem preguntat per la guerra? Potser perquè era dona. Segur perquè era "només" una infermera. Potser perquè els historiadors segueixen els cànons d'una història androcèntrica on les dones no poden haver estat protagonistes sinó subalternes. Feines subalternes, importància subalterna.
Doncs bé, reivindiquem ben fort el nom d'ELISSA GARCIA, una andreuenca morta lluitant per la llibertat. Una de les poques dones que ha tingut un carrer en el nostre poble. Una militant antifeixista.
Content, frustrat i orgullós de recuperar la memòria de l'antifeixisme durant la guerra civil al meu poble deixo l'article agraint a l'Ivan Miró i en Joaquín Ruiz la seva feina i amabilitat.
 |
| Homenatge a Elissa. Sariñena, 14 d'Abril de 2012. (fotografia cedida per Joaquín Ruiz) |
